Simone Weil: l´atenció, la justícia i la veritat

Simone Weil: una filosofia de l’atenció, la justícia i la recerca de la veritat

Simone Weil (1909-1943): una pensadora compromesa

Simone Weil va ser una filòsofa, escriptora i activista francesa del segle XX. La seva vida va estar marcada per una profunda preocupació pels problemes socials, la injustícia i el sofriment humà. A diferència d’altres filòsofs que desenvolupaven les seves idees principalment des de la universitat, Weil va intentar comprendre la realitat participant directament en ella. Va treballar en fàbriques per conèixer les condicions de vida dels obrers i es va implicar en diferents causes socials i polítiques.

La seva filosofia combina elements de la tradició grega, el cristianisme, la reflexió política i l’experiència personal. Tot i que va morir molt jove, amb només trenta-quatre anys, la seva obra ha influït nombrosos pensadors contemporanis.

L’atenció: la clau del coneixement

Un dels conceptes més importants de la filosofia de Simone Weil és el d’atenció. Segons ella, la majoria de les persones vivim distrets, preocupats pels nostres interessos, desitjos i problemes. Aquesta actitud ens impedeix comprendre la realitat tal com és.

Per a Weil, prestar atenció significa mirar el món amb respecte, sense prejudicis i sense voler imposar les nostres idees. L’atenció requereix silenci interior, paciència i humilitat. Quan una persona presta una autèntica atenció a una altra, és capaç de reconèixer la seva dignitat i les seves necessitats.

Aquesta idea també és important en l’educació. Weil pensava que estudiar no consisteix només a memoritzar informació, sinó a aprendre a concentrar-se i a desenvolupar la capacitat d’atendre la realitat. Per això afirmava que l’objectiu principal de l’educació és formar persones capaces d’atenció profunda.

El sofriment i la desgràcia

Simone Weil va reflexionar molt sobre el sofriment humà. Distingeix entre el dolor físic o emocional habitual i allò que anomena desgràcia (“malheur” en francès). La desgràcia és una experiència extrema que afecta tota la persona: el cos, la ment i la seva posició dins la societat.

Les guerres, la pobresa extrema o l’explotació laboral poden provocar aquesta desgràcia. Quan una persona es troba en aquesta situació, sovint se sent abandonada, invisible i sense esperança.

Weil considerava que la primera obligació moral és reconèixer el sofriment dels altres. Moltes vegades les persones prefereixen ignorar el dolor aliè perquè els resulta incòmode. Però una societat justa només és possible si som capaços de mirar de cara la realitat del sofriment i actuar per alleujar-lo.

La crítica a la societat moderna

Simone Weil va ser molt crítica amb alguns aspectes de la societat industrial moderna. Va observar que les fàbriques sovint convertien els treballadors en simples peces d’una màquina. El treball repetitiu i les llargues jornades laborals podien provocar alienació, és a dir, la sensació de perdre la pròpia humanitat.

També criticava la concentració del poder polític i econòmic en poques mans. Quan les persones deixen de participar en les decisions que afecten les seves vides, es debilita la llibertat i augmenta la injustícia.

Malgrat aquestes crítiques, Weil no confiava cegament en cap ideologia política. Va desconfiar tant del capitalisme com dels règims totalitaris. Considerava que qualsevol sistema que oblidi la dignitat humana acaba produint opressió.

Les arrels i el sentit de pertinença

Una altra idea central de la seva filosofia és la necessitat d’arrelament. Les persones necessiten sentir-se vinculades a una comunitat, una cultura, una història i unes tradicions. Sense aquestes arrels, és fàcil sentir-se perdut i desorientat.

En el seu llibre L’arrelament, Weil afirma que les necessitats de l’ànima humana són tan importants com les necessitats materials. No n’hi ha prou amb proporcionar aliments o recursos econòmics; també cal oferir sentit, participació, responsabilitat i reconeixement.

Aquesta reflexió continua sent actual en un món globalitzat on moltes persones experimenten sentiments de solitud o desconnexió respecte a les seves comunitats.

Veritat, justícia i espiritualitat

La recerca de la veritat ocupa un lloc fonamental en el pensament de Simone Weil. Per a ella, estimar la veritat implica estar disposat a canviar d’opinió quan els fets ho exigeixen. La veritat no es pot imposar per la força ni adaptar als nostres interessos.

La justícia també és inseparable de la veritat. No podem construir una societat justa si ignorem les necessitats dels més vulnerables. La justícia exigeix atenció, compassió i respecte per la dignitat de totes les persones.

Finalment, Weil va desenvolupar una profunda reflexió espiritual. Tot i sentir-se molt propera al cristianisme, va mantenir una actitud oberta envers altres tradicions religioses i filosòfiques. Considerava que l’experiència espiritual autèntica ens ajuda a superar l’egoisme i a obrir-nos als altres.

Conclusió

La filosofia de Simone Weil gira al voltant de tres grans idees: l’atenció a la realitat, el reconeixement del sofriment humà i la recerca de la justícia. El seu pensament ens recorda que comprendre el món no és només una qüestió intel·lectual, sinó també moral. Per a Weil, ser una persona justa significa aprendre a mirar els altres amb atenció, reconèixer la seva dignitat i actuar davant les situacions d’injustícia.

Més de vuitanta anys després de la seva mort, les seves reflexions continuen sent valuoses per pensar els problemes socials, educatius i ètics del nostre temps.

Activitats sobre Simone Weil

1. Qui va ser Simone Weil i per què la seva vida és considerada especial dins de la filosofia?

2. Què significa el concepte d’«atenció» segons Simone Weil?

3. Per què Weil considera que l’atenció és important en l’educació?

4. Quina diferència estableix entre sofriment i desgràcia?

5. Com descriu Weil les condicions de treball de moltes fàbriques de la seva època?

6. Què entén Simone Weil per «arrelament»?

7. Per què considera que les necessitats espirituals són tan importants com les materials?

8. Quina relació existeix entre veritat i justícia en el seu pensament?

9. Explica amb les teves paraules una idea de Simone Weil que et sembli actual i justifica la teva resposta.

10. Redacta un text d’entre 10 i 15 línies explicant com es podria aplicar avui la filosofia de Simone Weil a problemes com la pobresa, l’exclusió social o l’ús excessiu de les xarxes socials.

Friedrich Wilhelm Nietzsche

Two men in period clothing by rocky mountainside with glacier; one chiseling rock, the other holding staff
Friedrich Nietzsche: una filosofia per qüestionar-ho tot

Qui era Nietzsche?

Friedrich Nietzsche (1844-1900) va ser un dels filòsofs més influents de la història. Va viure en una època de grans canvis: la ciència avançava ràpidament, les ciutats creixien i moltes persones començaven a dubtar de les creences tradicionals. Nietzsche pensava que la societat occidental estava entrant en una crisi profunda perquè les antigues certeses, especialment les religioses i morals, perdien força.
La seva filosofia es caracteritza per la crítica a les idees acceptades sense reflexió. Nietzsche no volia que les persones obeïssin normes simplement perquè sempre s’havien seguit. Considerava que cada individu havia d’aprendre a pensar per si mateix i a construir els seus propis valors.

La crítica a la moral tradicional

Nietzsche pensava que la moral dominant a Occident, especialment la influïda pel cristianisme, valorava actituds com l’obediència, la humilitat, la resignació i el sacrifici. Segons ell, aquesta moral havia estat creada pels dèbils per protegir-se dels forts.
Per explicar-ho, distingia entre dues morals:
La moral dels senyors
És la moral de les persones fortes, creatives i segures de si mateixes. Valora qualitats com el coratge, la noblesa, la iniciativa i la capacitat de crear.
La moral dels esclaus
És la moral de les persones que se senten febles o impotents. En lloc d’admirar la força, la condemnen. Consideren que ser humil, obedient i resignat és una virtut.
Nietzsche no defensava que els forts dominessin els altres, sinó que criticava una moral que, segons ell, impedia el desenvolupament de les capacitats humanes.

“Déu ha mort”

Una de les frases més famoses de Nietzsche és: “Déu ha mort”.
Aquesta expressió no significa que Déu hagués existit i hagués mort literalment. El que Nietzsche volia dir és que la societat moderna ja no basava la seva vida en la fe religiosa com abans. La ciència, la tècnica i el pensament racional havien substituït moltes explicacions religioses.
Però això plantejava un problema: si les creences tradicionals desapareixen, en què podem basar els nostres valors?
Nietzsche advertia que aquesta situació podia conduir al nihilisme, és a dir, a la idea que res no té sentit i que no existeix cap valor veritable.

El nihilisme

El nihilisme és la situació en què una persona deixa de creure en els valors tradicionals però encara no n’ha trobat de nous.
Quan algú pensa que res té importància, que tots els ideals són falsos i que no hi ha cap motiu per esforçar-se, està caient en el nihilisme.
Nietzsche considerava que Europa es dirigia cap a aquesta situació. Tot i això, pensava que el nihilisme no era el final, sinó una etapa de transició que podia donar lloc a una nova manera de viure.

La voluntat de poder

Segons Nietzsche, la força principal que mou els éssers humans és la voluntat de poder.
Aquesta expressió no significa simplement voler dominar els altres. Significa la tendència a créixer, superar obstacles, desenvolupar les pròpies capacitats i convertir-se en una millor versió d’un mateix.
Per exemple, quan una persona estudia per aprendre més, practica un esport per millorar o lluita per aconseguir els seus objectius, està expressant la seva voluntat de poder.

El superhome (Übermensch)

Una de les idees més conegudes de Nietzsche és la del superhome.
El superhome no és un heroi amb poders extraordinaris ni una persona superior biològicament. És aquell individu que és capaç de crear els seus propis valors i viure d’acord amb ells.
El superhome no es limita a seguir les normes imposades per la societat. Reflexiona, decideix per ell mateix i assumeix la responsabilitat de la seva vida.
Per a Nietzsche, el superhome representa el futur de la humanitat després de superar el nihilisme.

L’etern retorn

Nietzsche proposa una idea sorprenent: l’etern retorn.
Imagina que un dia algú et diu que hauràs de viure exactament la mateixa vida una vegada i una altra, eternament. Cada alegria, cada error, cada decisió es repetirà infinites vegades.
Com reaccionaries?
Si aquesta idea et desespera, potser no estàs vivint la vida que realment vols. Si l’acceptes amb alegria, significa que estimes profundament la teva existència.
L’etern retorn és una manera de preguntar-nos si vivim d’una manera que mereixi ser repetida eternament.

La importància de Nietzsche avui

Les idees de Nietzsche continuen sent actuals perquè ens animen a pensar críticament, qüestionar les creences establertes i assumir la responsabilitat de les nostres decisions.
Encara que moltes de les seves idees són discutides, la seva filosofia ens convida a no acceptar les coses simplement perquè sempre s’han fet així. Per a Nietzsche, una vida autèntica és aquella en què cada persona construeix el seu propi camí.

Activitats


Qui era Friedrich Nietzsche i en quina època va viure?

Per què Nietzsche creia que la societat occidental estava entrant en una crisi?

Explica amb les teves paraules la diferència entre la moral dels senyors i la moral dels esclaus.

Què significa realment la frase «Déu ha mort»?

Què és el nihilisme segons Nietzsche?

Posa dos exemples de situacions quotidianes en què una persona manifesti la seva voluntat de poder

Creus que avui dia moltes persones viuen sense qüestionar els valors que reben de la societat? Justifica la teva resposta.

Quines característiques té el superhome de Nietzsche?

Estàs d’acord amb la idea que cada persona ha de crear els seus propis valors? Per què?

Imagina que la teva vida s’hagués de repetir eternament, tal com planteja l’etern retorn. Hi hauria alguna cosa que canviaries? Explica-ho en unes 8-10 línies.

Mark Knopfler. Dire Straits. “Sultans of Swing”

“Sultans of Swing” es el tema que lanzó al estrellato a Dire Straits con su álbum debut Dire Straits (1978). Escrita por Mark Knopfler, la canción combina técnica, narrativa y elegancia en una pieza que definió el sonido del grupo y renovó el rock británico a finales de los setenta.

Con su inconfundible riff de guitarra y su historia sobre una banda de jazz tocando en un bar vacío, “Sultans of Swing” se convirtió en un himno de autenticidad musical frente a la superficialidad del éxito.

Mark Knopfler compuso “Sultans of Swing” en 1977 mientras tocaba una guitarra acústica National que le había prestado un amigo. Inspirado por una banda amateur que vio actuar en un pub de Deptford, Londres, escribió la canción como homenaje a los músicos anónimos que tocan por pasión más que por fama.

La letra retrata con precisión casi literaria la escena de una pequeña banda que toca jazz y swing para una audiencia mínima. Con frases como “You get a shiver in the dark, it’s raining in the park, but meantime…”, Knopfler introduce al oyente directamente en la historia, empleando un estilo visual y narrativo poco común en el rock.

El contraste entre la humildad de los músicos y su dignidad artística da a la canción su carga simbólica: la autenticidad frente al espectáculo. Knopfler observa sin ironía, con empatía y respeto.

El tema destaca por su complejidad técnica y naturalidad. El fingerpicking característico de Knopfler produce un sonido limpio y fluido, mientras el bajo de John Illsley y la batería de Pick Withers aportan una base rítmica sobria y precisa.

El solo final, grabado en una sola toma, es una de las ejecuciones más celebradas de la historia del rock. Su estructura libre, sin exceso de distorsión, marcó un cambio radical respecto a la sonoridad dominante de la época.

[Información procedente de: https://www.todomusica.org/dire_straits/canciones/sultans_of_swing/]

Tomàs d´Aquino. Les Cinc Vies.

La filosofia de Tomàs d’Aquino

Tomàs d’Aquino va ser un dels filòsofs i teòlegs més importants de l’edat mitjana. Va néixer l’any 1225 a Itàlia i va dedicar gran part de la seva vida a estudiar, ensenyar i escriure sobre filosofia i teologia. La seva obra més coneguda és la Summa Theologica, en què intenta explicar de manera racional les veritats de la fe cristiana.

Una de les idees principals del pensament de Tomàs d’Aquino és que la fe i la raó no es contradiuen, sinó que es complementen. Segons ell, la raó humana pot ajudar a entendre moltes veritats sobre el món i fins i tot pot arribar a demostrar l’existència de Déu. Tanmateix, hi ha algunes veritats religioses que només es poden conèixer a través de la fe i la revelació.

Tomàs d’Aquino va estar molt influït pel filòsof grec Aristòtil. Durant l’edat mitjana, moltes de les obres d’Aristòtil van tornar a estudiar-se a Europa, i Tomàs d’Aquino va intentar integrar les seves idees amb el pensament cristià. Per exemple, va utilitzar conceptes aristotèlics per explicar la naturalesa, el coneixement i l’ésser humà.

Una de les aportacions més conegudes de Tomàs d’Aquino són les anomenades cinc vies, que són cinc arguments filosòfics que intenten demostrar l’existència de Déu. Aquestes vies parteixen de l’observació del món i del moviment, el canvi o la causalitat. Per exemple, Tomàs d’Aquino argumentava que tot el que es mou és mogut per alguna altra cosa, i que aquesta cadena de moviments no pot ser infinita. Per tant, ha d’existir un primer motor que no sigui mogut per res més, i aquest primer motor seria Déu.

Una altra idea important del seu pensament és la teoria de la llei natural. Segons Tomàs d’Aquino, hi ha uns principis morals que formen part de la naturalesa humana i que poden ser coneguts a través de la raó. Aquests principis indiquen què és bo i què és dolent per a les persones. Per exemple, preservar la vida, buscar la veritat o viure en societat serien inclinacions naturals de l’ésser humà.

Tomàs d’Aquino pensava que la llei natural és universal, és a dir, que és vàlida per a totes les persones perquè es basa en la naturalesa humana. Les lleis que creen els governs, anomenades lleis humanes, haurien de respectar aquests principis de la llei natural. Si una llei humana és injusta i contradiu la llei natural, segons Tomàs d’Aquino, no seria moralment correcta.

El pensament de Tomàs d’Aquino va tenir una gran influència en la filosofia i en la teologia cristiana. Encara avui dia, moltes de les seves idees continuen estudiant-se en filosofia, especialment les seves reflexions sobre la relació entre fe i raó, l’existència de Déu i la moral.

Preguntes

  1. Qui va ser Tomàs d’Aquino i en quin període històric va viure?
  2. Quin és el títol de l’obra més coneguda de Tomàs d’Aquino?
  3. Com entén Tomàs d’Aquino la relació entre fe i raó?
  4. Quin filòsof grec va influir especialment en el pensament de Tomàs d’Aquino?
  5. Què són les cinc vies?
  6. A partir de què parteixen els arguments de les cinc vies?
  7. Explica amb les teves paraules l’argument del primer motor.
  8. Què és la llei natural segons Tomàs d’Aquino?
  9. Escriu dos exemples de principis que formarien part de la llei natural.
  10. Què passa, segons Tomàs d’Aquino, si una llei humana contradiu la llei natural?

S. Tomàs

El respecte a l’opinió dels altres

Respectar no vol dir estar d’acord

En una societat diversa, cada persona té les seves pròpies idees, creences i opinions. Aquestes poden estar relacionades amb temes com la política, la cultura, l’esport o la manera d’entendre el món. El fet que algú pensi diferent de nosaltres no vol dir que estigui equivocat, sinó que veu la realitat des d’un altre punt de vista.

El respecte a l’opinió dels altres és un valor fonamental per a la convivència. Significa escoltar sense interrompre, evitar insults i intentar comprendre el que l’altra persona vol expressar. Respectar no vol dir canviar la nostra opinió ni estar d’acord amb tot, sinó acceptar que hi ha diferents maneres de pensar.

Quan no respectem les opinions dels altres, poden aparèixer conflictes. Les discussions poden convertir-se en baralles si utilitzem paraules ofensives o menyspreem l’altra persona. En canvi, si practiquem el diàleg i l’empatia, és possible aprendre coses noves i enriquir el nostre punt de vista.

A l’escola, a casa i a les xarxes socials, és habitual trobar opinions diverses. Saber debatre amb educació és una habilitat important. Això implica argumentar amb raons, escoltar activament i mantenir una actitud oberta. També és important reconèixer quan ens hem equivocat o quan l’altra persona aporta informació valuosa.

El respecte a la diversitat d’opinions és una base de la convivència democràtica. En una democràcia, totes les persones tenen dret a expressar-se lliurement, sempre que no es falti al respecte ni es vulnerin els drets dels altres.

Aprendre a conviure amb la diferència ens ajuda a créixer com a persones i a construir una societat més justa i tolerant.

Preguntes de comprensió

  1. Per què és normal que hi hagi opinions diferents en una societat?
  2. Què significa respectar l’opinió dels altres?
  3. Respectar vol dir estar d’acord? Explica-ho segons el text.
  4. Què pot passar quan no respectem les opinions dels altres?
  5. Quines actituds ajuden a evitar conflictes?
  6. Què vol dir saber debatre amb educació?
  7. Per què és important escoltar activament?
  8. Quina relació hi ha entre respecte i democràcia?
  9. En quins espais del nostre dia a dia podem trobar opinions diverses?
  10. Com ens ajuda personalment conviure amb la diferència?

El respecte i la convivència a les xarxes socials

Conviure també és cosa d’internet

Les xarxes socials formen part del dia a dia de molts adolescents. A través d’aplicacions i plataformes digitals, compartim fotos, opinions, vídeos i moments personals. Internet ens permet comunicar-nos ràpidament i mantenir el contacte amb persones d’arreu del món. Però aquest espai digital també requereix responsabilitat i respecte.

De vegades, darrere d’una pantalla, algunes persones escriuen comentaris ofensius o fan bromes que poden fer mal. El fet de no veure directament la reacció de l’altra persona pot fer que no siguem conscients del dany que podem causar. Insults, burles o la difusió de rumors poden afectar greument l’autoestima i el benestar emocional d’algú.

El ciberassetjament és un dels problemes més greus relacionats amb l’ús inadequat de les xarxes socials. Es produeix quan una persona és atacada o humiliada repetidament a través de missatges, comentaris o publicacions a internet. A diferència de l’assetjament presencial, el ciberassetjament pot arribar a moltes persones en molt poc temps i pot ser difícil d’aturar.

Per fomentar una bona convivència digital, és important pensar abans de publicar. Preguntar-nos si el que escrivim pot fer mal, si és respectuós i si ens agradaria que ens ho diguessin a nosaltres. També és fonamental no compartir continguts que humiliïn altres persones, encara que no els hàgim creat nosaltres.

Ser un bon ciutadà digital implica actuar amb empatia, responsabilitat i sentit crític. Si presenciem una situació d’assetjament, no hem de ser còmplices amb el silenci. Podem donar suport a la víctima i informar un adult o el centre educatiu si cal.

Internet pot ser un espai positiu per aprendre, compartir i créixer, però això depèn de l’actitud de cadascun de nosaltres. La convivència no només és important a l’aula o al carrer, sinó també al món digital.

Preguntes de comprensió

  1. Per què internet requereix responsabilitat i respecte?
  2. Què pot passar quan no veiem directament la reacció de l’altra persona?
  3. Què és el ciberassetjament?
  4. En què es diferencia el ciberassetjament de l’assetjament presencial?
  5. Com poden afectar els insults o rumors a una persona?
  6. Quines preguntes ens podem fer abans de publicar un comentari?
  7. Per què no hem de compartir continguts humiliants, encara que no siguin nostres?

Immanuel Kant: “Fonamentació de la metafísica dels costums” (1785)

“Breus dades biogràfiques

Immanuel Kant va néixer a Königsberg (Prússia Oriental). La seva família era humil i pietista, un moviment protestant luterà de tendència mística que valorava l’actitud i el sentiment religiós per sobre de l’aspecte institucional, ritual i dogmàtic de la religió. Estudià a la universitat de Königsberg, on Christian Wolff, que era deixeble de Leibniz, el va formar en la metafísica racionalista, cosa que definí la seva manera inicial de concebre la filosofia. Després, Martin Knudsen el formà en l’estudi de les matemàtiques i la física newtoniana. Va mantenir contacte amb els il·lustrats francesos i anglesos. Rousseau el va influir en la concepció de l’educació i els drets humans. La lectura de Hume va fer que se li despertés «el somni dogmàtic» i abandonés el racionalisme inicial. Va ser professor a la universitat de la seva ciutat, on va viure fins a la mort. Malgrat que mai no es va moure de Königsberg, sempre estava al dia de tots els avenços filosòfics, científics i polítics de l’època.

Context històric i filosòfic

Per comprendre el sentit de l’ètica kantiana, l’hem de situar en el context general de la Il·lustració i dins del conjunt del projecte filosòfic kantià.

La filosofia de Kant s’emmarca dins del moviment il·lustrat alemany del segle XVIII, del qual el mateix filòsof va ser divulgador i impulsor. En la seva obra Resposta a la pregunta: què és la Il·lustració? (1784) exposa el lema i els nous ideals de la raó il·lustrada.

Es concep la Il·lustració com la sortida de l’ésser humà d’una minoria d’edat en què es trobava per mandra o covardia. Fins ara l’ésser humà sempre havia estat sotmès i s’havia deixat guiar en les seves decisions per una instància superior: la voluntat del monarca o els preceptes de l’Església. Però ha arribat l’hora que prengui les regnes de la seva vida, que pensi i decideixi per si mateix: «Atreveix-te a pensar! Sapere aude! Tingues el coratge per servir-te del teu propi enteniment! Aquest és el lema de la Il·lustració».

Per tant, una de les idees centrals del moviment il·lustrat és la defensa de l’autonomia de l’individu, de la seva autodeterminació respecte a la manera com ha de viure i pensar. Però perquè pugui pensar per si mateix es necessiten dues coses essencials. D’una banda, llibertat de pensament i d’acció, una llibertat que ha de ser protegida des del poder polític. De l’altra, accés a l’educació i la cultura, «atreveix-te a saber!», perquè només el coneixement i la cultura ens poden capacitar per pensar d’una manera autònoma i amb un criteri ben fonamentat.

L’educació de la població perquè aquesta sigui autònoma i pensi per si mateixa s’emmarca dins del projecte més ampli de la Il·lustració de superar tots aquells factors irracionals que havien dominat la història de la Humanitat des dels seus inicis. La superstició, el dogmatisme, el fanatisme, la intolerància… havien desencadenat les persecucions polítiques i religioses, les guerres, la violència… que havien portat a la misèria material i espiritual de gran part de la població.

La raó il·lustrada és una raó autònoma i lliure, però també crítica amb tot allò que ha dificultat el progrés i el benestar humà. Es proposa fer una anàlisi racional de tots els aspectes que conformen la vida humana per substituir les explicacions que havien estat dominants fins a aquell moment i que tenien un caràcter predominantment religiós i irracional per explicacions enterament racionals basades en el rigor científic. Tot això portarà progressivament a una secularització de la societat i la cultura.

Els antics valors religiosos que donaven sentit a la vida humana (Déu, fe, transcendència, salvació…) són substituïts per uns nous valors laics (raó, progrés, civilització, humanitat, cultura, ciència…). Es concep una ètica autònoma de la religió, basada en l’estricta raó i no pas en els preceptes d’una religió revelada. En l’acció moral s’haurà de retre comptes, primer de tot, davant els nostres semblants (responsabilitat personal en comptes de pecat), i l’amor al proïsme es convertirà en l’obligació moral de cooperar en el progrés de la Humanitat (amor a la humanitat).

Dins d’aquest marc general de pensament il·lustrat, Kant desenvolupa el seu projecte filosòfic personal. L’ambició última és comprendre què és l’ésser humà, per la qual cosa abans haurà de respondre tres preguntes d’un gran abast.

La primera pregunta és què puc saber. Kant investiga les condicions que fan possible el coneixement humà i intenta determinar-ne els límits. Se situa en la teoria del coneixement, fonamenta el coneixement científic i investiga si la metafísica pot ser o no una ciència. Kant formularà una nova proposta gnoseològica que superarà les concepcions del racionalisme i l’empirisme moderns.

La segona pregunta és què he de fer. Kant intenta establir i justificar els principis de l’acció humana i les condicions de la llibertat. Se situa en l’ètica, que és la disciplina filosòfica sobre la qual centrarem la nostra guia de lectura. La seva teoria s’emmarca clarament dins de la idea il·lustrada d’un individu autònom que s’autodetermina a si mateix a través de la raó i dins de la idea d’una ètica que és autònoma de la religió.

La tercera pregunta és què puc esperar. Kant analitza les condicions i la possibilitat de realització de l’ésser humà i intenta projectar el seu últim destí. Se situa en el terreny de la història i la religió. La seva concepció de la religió, d’acord amb els ideals il·lustrats, no depèn de cap tipus de revelació ni accepta cap tipus de dogmes. És una religió que es concep dins dels estrictes límits de la simple raó.

Textos d’I. Kant amb guia de lectura

Farem l’exposició de l’ètica kantiana a partir de la lectura dels textos seleccionats per a la prova de les PAU de Fonamentació de la metafísica dels costums (1785).

L’àmbit de la natura i l’àmbit de l’acció humana

Kant distingeix dos possibles usos de la raó segons l’àmbit al qual la raó s’apliqui.

D’una banda, hi ha la raó teòrica o pura, que s’ocupa de l’àmbit de la natura i està aplicada al coneixement de fets a través de judicis. El funcionament d’aquesta s’explica en la primera part del seu projecte filosòfic. El coneixement és el resultat de la síntesi entre allò que prové de l’objecte, que ens ve donat i que és la matèria del coneixement (les impressions sensibles), i les diferents formes a priori que el subjecte li imposa en un procés d’ordenació i unificació progressiva. En primer lloc, per percebre els objectes (coneixement sensible), l’ordena d’acord amb les formes a priori de la sensibilitat (l’espai i el temps). A continuació, per poder pensar-los (coneixement intel·lectual), l’ordena d’acord amb els conceptes purs de l’enteniment (les categories). D’aquesta manera, el coneixement objectiu serà el resultat de l’aplicació de les categories de l’enteniment a objectes d’experiència possible (a intuïcions empíriques).

D’altra banda, tenim la raó pràctica, que s’ocupa de l’àmbit de l’acció humana i està aplicada a determinar com hem d’obrar. No es tracta de descriure els motius o les circumstàncies que impulsen els éssers humans a actuar d’una manera o altra, de la qual cosa s’ocupen les ciències. Es tracta d’establir els principis pels quals s’ha de regir l’acció moral, que són els que han de servir per elaborar les màximes o imperatius pels quals ens hem de guiar.

Com hem d’obrar (I): crítica a les ètiques teleològiques

En línia amb el pensament socràtic, Kant considera que els imperatius ètics només són vàlids si tenen un valor universal. A més, igual que Sòcrates i com reclamava la Il·lustració, aquests imperatius han d’estar dictats per la raó del mateix individu (autonomia moral), és a dir, només ell ha de ser el seu propi legislador.

Però la majoria de les propostes ètiques anteriors a Kant no complien aquests requisits. La posició dominant havia estat començar per definir quin era el bé suprem per a l’ésser humà. Aristòtil, paradigma d’aquesta manera d’elaborar l’ètica, ens diu que és la felicitat; Epicur que és el plaer; després de Kant, John Stuart Mill dirà que és la utilitat.

Aquest bé suprem es converteix en el fi últim que ha de perseguir l’ésser humà; és per això que aquests tipus de teories ètiques s’anomenen ètiques teleològiques. Els seus imperatius o màximes deriven de la recerca d’aquest fi últim i es converteixen en mitjans per assolir-lo. D’aquesta manera, són imperatius hipotètics o condicionats perquè només garanteixen el bé de l’acció si el fi que hem proposat és el correcte.

Per exemple, Epicur recomana això: «Si vols ser feliç, gaudeix dels plaers naturals i necessaris». Però com hem establert que el plaer és el fi últim? A partir de l’experiència (a posteriori) i avaluant les conseqüències; per tant, és impossible que pugui tenir un valor universal. La prova més clara és que les diferents propostes ètiques no coincideixen pel que fa a quin ha de ser el fi últim que hem de perseguir.

Existeix, a més, un últim problema. Aquestes ètiques són heterònomes, ja que el principi que determina la voluntat prové d’un element extern a la mateixa raó (un fi establert prèviament), i no pas de la forma racional de la llei.

Com hem d’obrar (II): la bona voluntat i el deure

Kant defensa que l’única cosa que es pot considerar bona sense restriccions és la bona voluntat. No és bona pel que efectua o realitza, ni per la seva adequació a un fi proposat, sinó només pel voler, és a dir, és bona en si mateixa.

És la voluntat la que amb l’ús de la raó ha de determinar les accions de l’individu a partir de lleis o imperatius. Segons com actuï, podem diferenciar tres possibles formes d’actuar respecte al deure. Kant, per il·lustrar-ho, posa l’exemple d’un comerciant que ha de posar preu als productes que ven.

La primera forma és actuar de manera contrària al deure. És quan el comerciant posa un preu excessiu i desproporcionat. La bona voluntat no té res a veure amb les accions que són contràries al deure encara que aquestes puguin ser útils (en aquest cas, almenys per al comerciant, que tindrà més guanys).

La segona forma és actuar conforme al deure. És quan el comerciant aplica preus justos (que és el seu deure), però amb la intenció última de perseguir alguna finalitat que li interessi, com, per exemple, conservar o ampliar els seus clients. Si actua d’acord amb aquesta motivació, no actua de bona voluntat ja que segueix un propòsit interessat. Per tant, quan s’actua conforme al deure, s’actua per inclinació, i l’acció moral no té contingut moral.

Finalment, la tercera forma és actuar per deure. És quan el comerciant posa preus justos, però no perquè persegueixi cap fi o cedeixi a cap inclinació, sinó perquè comprèn amb la raó que aquest és el seu deure. Posar preus justos es converteix en un fi en si mateix, i el venedor actua mogut només pel principi del voler (sense cap altra motivació). Únicament en aquestes circumstàncies l’acció moral té un valor positiu, s’actua de bona voluntat.

Per tant, la bona voluntat és aquella que tria només allò que la raó, independentment de la inclinació (interessos, desitjos, etc.), reconeix com a pràcticament necessari, és a dir, com a bo. Si la raó no determina per si sola la voluntat, sinó que aquesta està sotmesa a determinats mòbils (condicions subjectives), la voluntat no és en si mateixa enterament conforme a la raó, és a dir, no és completament bona.

Però si volem una ètica realment universal, la voluntat en aquesta activitat ha d’estar guiada per uns principis objectius, és a dir, que siguin vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

(I passa el mateix respecte a l’amor al proïsme: ha de ser un amor pràctic que rau en la voluntat (no pas en la sensació) i en els principis de l’acció (no pas en la compassió)).

Sens dubte, així cal entendre també aquells passatges de la Sagrada Escriptura en què s’ordena estimar el proïsme, fins i tot quan aquest sigui el nostre enemic. L’amor no pot ser ordenat com a inclinació; però fer el bé per deure, quan cap inclinació no impulsi a fer-ho i fins i tot vagi en contra d’una natural i invencible antipatia, és un amor pràctic i no patològic, que viu en la voluntat i no pas en una tendència de la sensació, amb la qual cosa se sustenta en principis d’acció i no pas en una tendra compassió, i aquest amor és l’únic que pot ser ordenat.

Com hem d’obrar (III): llei moral i imperatiu categòric

S’anomena mandat el principi objectiu que constreny la voluntat a actuar i imperatiu la fórmula que adopta aquest mandat. Per tant, els imperatius són fórmules que expressen la relació d’unes lleis objectives del voler en general (mandats) amb la imperfecció subjectiva de la voluntat d’un determinat ésser racional (que, segons la seva constitució subjectiva, no està necessàriament determinat per aquestes lleis i, per tant, pot actuar d’acord o no amb aquestes).

Kant considera que només és bo allò que determina la voluntat per causes objectives, és a dir, per principis que siguin vàlids per a qualsevol ésser racional com a tal.

Els imperatius poden ser hipotètics o categòrics. Els imperatius hipotètics indiquen una acció que és bona simplement com a mitjà per a una altra cosa. Els imperatius categòrics indiquen una acció com a necessària en si mateixa (sense referència a cap altre fi), que és bona en si.

Els imperatius expressen quina acció possible feta per mi seria bona, però les seves màximes podrien ser contràries als principis objectius d’una raó pràctica (pels quals s’ha de determinar una bona voluntat). És per això que hem d’analitzar-los amb més deteniment. Segons la manera com els imperatius constrenyen la voluntat, Kant ofereix una segona classificació: distingeix entre els imperatius d’habilitat, els pragmàtics i els de la moralitat.

Els imperatius d’habilitat o tècnics s’apliquen a la part pràctica de les ciències (les arts en el sentit original que també inclou tot tipus de tècnica). Aquests imperatius no busquen saber si el fi perseguit és bo o raonable, sinó saber què s’ha de fer per aconseguir-lo. És el que avui en dia anomenaríem raó instrumental.

Els imperatius pragmàtics o consells de la prudència pertoquen a l’elecció de mitjans per aconseguir la pròpia felicitat. La felicitat és un fi que tots els éssers humans tenen en virtut d’una necessitat natural, i aquests imperatius tenen com a fi aconseguir el seu benestar. Però, en aquests, l’acció no és manada d’una manera absoluta, sinó només com un mitjà per aconseguir un altre propòsit.

Tant els imperatius d’habilitat com els pragmàtics són hipotètics, ja que estan orientats a la consecució d’un fi.

Els imperatius morals o lleis de la moralitat són els corresponents a la conducta lliure en general, és a dir, als costums. No es refereixen a la prudència de l’acció ni al seu resultat (conseqüències), sinó a la forma i la intenció (que és el que és essencialment bo en aquesta). Són els únics que tenen un caràcter categòric que constreny la voluntat en forma de mandats que cal obeir, ja que ordenen una determinada conducta sense fer referència a cap altre propòsit i d’una manera incondicionada (per tant, vàlida universalment). Els consells de la prudència també impliquen una certa necessitat, però sotmesa a una condició: si fer això o allò pot comportar la felicitat d’aquest o aquell individu (cosa que sempre serà relativa).

De tot això es deriva que el deure només es pot expressar en imperatius categòrics, i mai en imperatius hipotètics, però encara falta investigar la possibilitat d’un imperatiu categòric, cosa que només es pot fer a priori (ja que té un valor absolut i incondicionat).

Igual que en l’explicació del coneixement objectiu, Kant fa un gir complet per enunciar l’imperatiu categòric. Si el coneixement objectiu es derivava d’imposar les formes a priori del subjecte a la matèria que constituïa les dades que ens proporcionaven els sentits, l’acció correcta o bona es derivarà d’aplicar la forma de l’imperatiu categòric a qualsevol de les màximes per les quals ens hàgim de guiar. És l’aplicació d’aquesta forma comuna a tots els éssers racionals el que proporciona objectivitat i universalitat als principis morals.

Així, l’imperatiu categòric només conté la necessitat per a la màxima de conformar-se a la universalitat de la llei de la moralitat, sense cap condició que la limiti. D’aquesta manera, la voluntat es determina a si mateixa a través de principis objectius (que són formals) donats per la raó i que depenen de motius vàlids per a tot ésser racional. I com plantejàvem al principi, actuem amb autonomia moral perquè nosaltres som els nostres propis legisladors.

L’imperatiu categòric és, per tant, el principi formal de totes les màximes i expressió mateixa de la llei moral. Kant n’elabora fins a tres formulacions diferents:

  1. Formulació I (fórmula de la llei universal): «obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que al mateix temps esdevingui una llei universal».
  2. Formulació II (fórmula de la llei de la natura): «obra com si la màxima de la teva acció pogués esdevenir per la teva voluntat una llei universal de la natura».
  3. Formulació III (fórmula del fi en si mateix): «obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi i mai simplement com a mitjà».

En aquesta última formulació hi ha una de les idees centrals de l’ètica kantiana, la idea que l’ésser humà existeix com a fi en si mateix i sempre ha de ser considerat d’aquesta manera (no ha de ser utilitzat simplement com a mitjà).

Els postulats de la raó pràctica

Per acabar l’ètica kantiana, hem de fer referència, encara que sigui de manera molt breu, a tres idees que serveixen per donar sentit i valor a l’esforç moral: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu.

Són el que Kant anomena els postulats de la raó pràctica, idees de les quals, en la dialèctica transcendental, s’havia demostrat que no podíem tenir un coneixement objectiu, però que ara són recuperades com una espècie de fe racional. Són indemostrables, però pensar-hi dóna sentit i projecció a l’acció moral.

En primer lloc, sense suposar l’existència de la llibertat és impossible donar un valor moral a les nostres accions. Perquè l’acció moral pugui tenir un valor, hem de suposar que la voluntat pot efectivament triar entre actuar d’acord amb la llei moral (per deure) o actuar d’una manera interessada (per inclinació).

En segon lloc, constatem la imperfecció de la nostra naturalesa, que no sempre és capaç d’actuar per deure. Actuar amb virtut, és a dir, d’acord amb la llei moral, sempre i en tots els casos possibles és una tasca inassolible en un temps finit com el de la vida humana. Això ens podria fer defallir en l’esforç moral. Pensar en la immortalitat ens facilita pensar en un progrés de perfeccionament indefinit de la nostra virtut.

Finalment, pensar en l’existència de Déu, màxima bondat en el qual hi ha una total identificació entre voluntat i llei moral, un exercici ple de la virtut, ens dóna l’esperança de poder arribar a un estat de màxima beatitud i, com a resultat, de plena felicitat.

Kant ens convida a pensar

Acabem de veure l’ètica kantiana a partir d’una selecció de textos de Fonamentació de la metafísica dels costums. En quina mesura continuen tenint vigència els problemes plantejats per aquest filòsof? A continuació, formulem algunes preguntes relacionades amb la seva ètica.

És millor que siguin els individus els que determinin les seves màximes morals o que els les inculqui l’Estat a través de l’educació? És possible una moral amb un valor realment universal? El coneixement de les diverses cultures, societats i èpoques ens demostra l’existència de la diversitat de teories ètiques que molt sovint defensen idees antagòniques; hi ha cap alternativa universalista a aquest relativisme cultural? Si no es pot demostrar que existeixen màximes amb un caràcter universal, podem afirmar que, en realitat, tot està permès i que només depèn del context cultural?

Només la raó ens ha de guiar a l’hora de determinar la nostra acció moral? Hem de deixar de banda els nostres sentiments i emocions? Són sempre racionals? Quina ha de ser la relació entre els aspectes racionals i els irracionals en la presa de decisions morals? És possible adoptar un punt de vista imparcial i actuar desinteressadament? És millor? Comprendre què és el bé equival a voler fer-lo? Què hi afegeix el voler? Aquest voler és una disposició natural o adquirida? Si és adquirida, com?

La intenció, els motius, els mitjans, el resultat, les conseqüències, quin d’aquests cinc elements té més importància per determinar el bé d’una acció moral? Si la intenció és bona, l’acció també ho serà necessàriament? El fi justifica els mitjans? I el resultat? Es pot valorar una acció moral amb independència de les circumstàncies concretes del cas, del resultat i de les conseqüències com proposa Kant? Que una cosa ens faci feliços significa que necessàriament serà bona? I si és molt útil per a tothom?

Què és un deure? Qui estableix quins han de ser els nostres deures? Quina funció personal i social tenen? Seria millor una societat on tothom es veiés alliberat de tots els seus deures? Són els deures una forma de servitud? I una mostra de caràcter submís? De falta de caràcter o personalitat? De por a la llibertat? Què és el que omple de sentit positiu i el que pot donar un sentit negatiu al terme «deure»?

Es pot jutjar moralment una acció quan només ens afecta a nosaltres? Dit d’una altra manera, tenim deures vers nosaltres mateixos?”

Bibliografia: Vidal, J. (2024) Noesi. Barcelona, Barcanova (pp. 223 a 258). La cita correspon a les pàgines del llibre. Es reprodueixen, adaptades, per a ús exclusivament dels meus alumnes de Batxillerat.

Kant

Agustí d´Hipona

2. Agustí d’Hipona (354-430): introducció

1. Justificació prèvia

El agustinismo significa dos cosas: filosóficamente, un platonismo de tinte cristiano contra Aristóteles; teológicamente, una determinada concepción de la doctrina del pecado y de la gracia (libre albedrío y predeterminación).

M. Heidegger, Agustín y el neoplatonismo.

Aureli Agustí despertà passions en vida i en continua despertant després de la seva mort. No sol deixar indiferent. Té destacats partidaris i no menys destacats contradictors. Així, per exemple, Bertrand Russell, en la seva Historia social de la filosofia, presenta la filosofia d’Agustí, en concret la seva explicació del pecat original, com una «ferotge doctrina» (II, p. 78), de tal manera que «la convicció del pecat el dominava totalment […] que arriba a creure de veritat que els nadons eren membres de Satanàs» (p. 78). Les conseqüències foren traumàtiques: «bona part dels aspectes més inhumans de l’Església medieval són atribuïbles a aquest lúgubre sentit de la culpa universal» (p. 79). Russell aprecia d’Agustí les seves reflexions sobre el temps i la filosofia de la història, però valora negativament la doctrina agustiniana del pecat original, els seus recels sobre el sexe, l’agustinisme polític, etc.

A casa nostra, el prestigiós teòleg Evangelista Vilanova, en la seva Història de la teologia cristiana, més enllà de les aportacions meritòries d’Agustí, s’ha fet ressò dels seus aspectes reprovables, com per exemple la seva actitud i malfiança davant la dona, la condemna de tot plaer, la imposició d’un celibat ambigu als seus preveres, una idea del sacerdot a mig camí entre Déu i els éssers humans, el fet de concebre la vida religiosa com a fugida del món.

Tanmateix, seria injust reduir Agustí a aquests aspectes. El seu pensament és molt més ric i complex.

2. Cronologia i comentari general sobre la seva obra

Sóc algú que filosofo sense haver assolit encara la saviesa.
Agustí, Dels acadèmics, III, 8, 17.

Cronologia

339 Neix Ambròs.
345 Neix Agustí a Tagaste (actualment Souk Ahras), a Numídia, de mare cristiana (Mònica) i pare pagà (Patrici).
347 Neix Jeroni.
352-366 Pontificat de Liberi.
360 Julià l’Apostata, emperador.
364 Valentinià, emperador d’Occident.
365-370 Estudis a Madaura.
366-384 Damas, papa.
371 Mor el pare. Estudis de retòrica i dret a Cartago.
372 Neix el seu fill Adeodat, d’una relació que durarà fins al 384.

373 Arran de la lectura de l’Hortensius de Ciceró s’entusiasma per la filosofia. Aproximació al maniqueisme.
374-375 Professor de retòrica a Tagaste.
375 Gracià, emperador.
375-383 Professor a Cartago. Escriu el tractat (perdut) De pulchro et apto. Converses amb Faust sobre el maniqueisme.
381 Concili ecumènic, a Constantinoble.
383 Va a Roma per ensenyar retòrica.
383 Màxim, emperador.
384 Es trasllada a Milà. Sent la predicació d’Ambròs. Mònica va a Milà.
384-399 Sirici, papa.
386 Llegeix Plotí. Es converteix al cristianisme. Recess, amb la mare, el fill, familiars i amics, a Cassiciacum. Obres: De academicis, De beata vita i De ordine.
387 Soliloquia, probablement també els primers llibres del De musica, el De grammatica, els Principia de les altres arts liberals (és a dir, dialèctica, retòrica, geometria, aritmètica i filosofia). Pel març, torna a Milà. Escriu el De immortalitate animae. A la vetlla pasqual rep el baptisme, d’Ambròs. Se’n va cap a l’Àfrica. Pel camí, a Òstia, mor la seva mare Mònica. Agustí torna cap a Roma. Durant la seva estada, hi escriu el De quantitate animae i el De moribus ecclesiae catholicae et de moribus Manichaeorum. Comença a redactar el De libero arbitrio.
388 Torna a Cartago i després a Tagaste, ciutat on viu seguint una regla religiosa.
388 Teodosi, emperador.
388-391 De Genesi contra Manichaeos, De magistro, comença el De diversis quaestionibus octoginta tribus, De vera religione.
390 Mor el seu fill.
391 És ordenat prevere.
395 És consagrat bisbe (serà bisbe auxiliar d’Hipona).
396 Bisbe d’Hipona.
397-401 Confessions.
399-426 De Trinitate.
401-414 De Genesi ad litteram.
411 Polèmica amb els donatistes.
412 Comença la polèmica pelagiana.
413-426 De civitate Dei.
414-416 Comentari als escrits joànics.
418 Escrits antarians.
426-427 Retractationes.
430 Mort d’Agustí. Els vàndals assetjaven la ciutat d’Hipona.

Comentari general sobre la seva obra

Agustí d’Hipona viu en uns temps molt significatius, de pas del món antic (l’Imperi romà està a punt de caure) al món medieval. Alguns estudiosos el tenen per l’últim autor del món antic; d’altres, pel primer medieval. En el transcurs dels segles III i IV el pensament cristià s’ha anat desenvolupant i ha aconseguit expressions cada vegada més reeixides. La patrística llatina assoleix la plenitud.

Agustí fou un escriptor extraordinàriament prolífic. Rètor brillant, orador persuasiu, explorador de les profunditats de l’ànima, sap captar l’atenció del lector de les seves obres. De temperament inquiet i amb una gran curiositat intel·lectual, Agustí cultiva pràcticament tots els gèneres literaris amb què s’expressaven els filòsofs i els teòlegs de l’època i fins i tot en crea de nous. Entre els seus escrits hi ha sermons, lletres, obres de controvèrsia sobre diversos temes (llibertat, gràcia) i amb corrents de pensament o persones de tota mena (maniqueus, donatistes, pelagians, arrians, marcionites, jueus). Va compondre un bon nombre de comentaris exegètics sobre diversos llibres de l’Antic o del Nou Testament, tractats sobre qüestions morals o pastorals, obres de teologia dogmàtica i apologètiques. Com Plató, també és autor d’una bona colla de diàlegs. Fins i tot va redactar una Regla i algun llibre de caràcter monàstic. Potser, però, la més original des del punt de vista de l’estil és l’obra Confessions, autobiogràfica i font indispensable, juntament amb les Retractationes, per conèixer de primera mà el seu pensament.

3. Evolució vital i intel·lectual

El savi, doncs, serà aquell que cerca perfectament la veritat, encara que mai no l’assoleixi.
Agustí, Dels acadèmics, I, 5, 14.

El mateix Agustí d’Hipona afirma que el problema principal de tota la seva vida fou la recerca de la veritat. Primer va buscar-la en el maniqueisme, doctrina defensada per Manes i caracteritzada per una lluita de dos principis contraris, el bé i el mal. De resultes del maniqueisme Agustí va caure, confessa ell mateix, en un materialisme, del qual només pogué sortir anys després gràcies a la filosofia neoplatònica. En el maniqueisme, doncs, no va trobar la veritat. Dels neoplatònics, Agustí va aprendre l’existència de realitats espirituals i immutables més reals que no pas les realitats físiques. Pel neoplatonisme Agustí comença a conèixer la veritat. El concepte d’un déu massa material, objecte de la fe dels maniqueus, és substituït pel concepte d’un Déu immaterial, veritable ésser. Ara Agustí sap qui és Déu, però li cal un pas més: estimar-lo, ser salvat per aquest Déu. I això ho troba amb la fe cristiana.

Agustí d’Hipona descobreix la veritat en el Déu cristià. La realitat (amb minúscula) pot ser una, vera, bona, bella, però no és la Unitat, la Veritat, la Bondat, la Bellesa. És més, si la realitat és una, vera, bona, bella és perquè participa d’aquelles.

Per a Agustí, amb la doctrina de la creació. La persona participa d’aquest Ésser, en el seu ésser, en el seu conèixer i en el seu estimar. La persona és creada per Déu i cap a ell, com a terme, tendeix. Som, doncs, davant un cercle: l’ésser humà surt de Déu (exitus) i cap a Déu retorna (reditus). Déu és l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi. Certament, aquest cercle ja el trobem d’alguna manera en la filosofia neoplatònica, però Agustí hi ha introduït dues modificacions remarcables:
a) que el retorn cap a Déu depèn en part de la llibertat humana (ha deixat enrere qualsevol ombra de naturalisme o determinisme), i
b) la condició pecadora de l’ésser humà (pecat original), alliberat però per la mediació de Jesucrist. Amb la gràcia de Déu l’home pot retornar cap a Déu, el seu telos (terme). La persona en ésser creada per Déu ha rebut una llavor d’ésser, de coneixement i d’amor que haurà de fer créixer, créixer i perfeccionar, amb l’auxili de la gràcia divina, lent ús en el temps del seu lliure albir, portant-la cap a la plenitud. La llibertat i el temps tenen un protagonisme especial en aquest reditus de l’ésser humà cap a Déu. El temps i la història són valorats positivament per Agustí. En el temps la persona esdevé allò que d’alguna manera ja és, progressa en ésser. La filosofia d’Agustí, com les filosofies anteriors, és una filosofia de l’essència, però, a diferència d’aquelles, també és una filosofia de l’existència. L’ésser humà no pot aconseguir la pau absoluta en aquesta vida, sempre viu en tensió vers allò que no és i que està cridat a ésser. L’existència humana no és mai pacificada; l’ésser humà constantment ha de triar entre l’amor a si mateix, que el perdia, i l’amor a Déu, que el salva.

Precisament l’elaboració o la reelaboració de la doctrina de la gràcia marca una inflexió en el pensament d’Agustí. L’any 397 Agustí exposa per primera vegada aquesta doctrina a l’obra De diversis quaestionibus ad Simplicianum. Aquest mateix any Agustí és consagrat bisbe. Cada cop té més responsabilitats a l’interior de l’Església. A les Retractationes, precisament, Agustí explica que en l’etapa cristiana anterior havia sobrevalorat la filosofia, les forces humanes. En definitiva, havia donat una explicació del cristianisme massa platònica. A partir d’aquest moment (397), Agustí accentua la transcendència de Déu, la seva llibertat i el seu poder. Cap mèrit humà no pot reduir aquesta distància entre Déu i els éssers humans. La gràcia de Déu és absolutament necessària per tal de poder complir la llei. Sense la gràcia les persones no es poden salvar. La gràcia és un do gratuït que Déu concedeix a qui vol. Hi ha, doncs, una predestinació a la salvació per part de Déu.

4. Plantejament general del seu pensament

—Vull conèixer Déu i l’ànima.
—Res més?
—Absolutament res més.
Agustí, Soliloquis.

Concepte de filosofia

Agustí no és pròpiament un filòsof. Mai no es va considerar un philosophus, a més estirar es tenia per philosophans, algú que filosofa. Agustí és sobretot un teòleg. Un teòleg que se serveix de la filosofia per tal de comprendre i explicar la seva fe. Potser seria més just dir que ell no estableix una distinció clara entre la filosofia i la teologia. Creia que la saviesa cristiana era com un tot: raó, autoritat, fe estaven integrades en un conjunt unitari. Per a Agustí, fins que l’ésser humà no arriba a la fe, la raó desenvolupa una tasca cabdal, i, un cop l’ha assolida per la gràcia de Déu, la raó li permet penetrar les dades de la fe. D’alguna manera, el pensament d’Agustí ja fa realitat la doble màxima anselmiana credo ut intelligam (crec per entendre) i intellego ut credam (entenc per creure). La finalitat darrera de la filosofia és la intel·lecció de la fe. Així descriu Agustí la seva relació amb la filosofia i quin sentit té per a ell:

També a mi, que cada dia en cantava les excel·lències [dels béns d’aquest món], miraven d’atrapar-me, però per sort un dolor al pit m’obligà a abandonar la professió de facund i a refugiar-me en el si de la filosofia. Ella ara em nodreix i em conforta en el lleure que tant ardentment havíem anhelat. Ella m’ha alliberat completament de la superstició [maniqueisme] en què vaig caure juntament amb tu [Romania]. Ella, doncs, m’ensenya, i m’ho ensenya de debò, que no hem de copsar res del que copsem amb els ulls mortals, res del que ateny cap sentit, sinó que ens cal desvetllar-nos. Ella promet que ens mostrarà clarament el Déu veríssim i secretíssim, i ja gairebé es digna a manifestar-nos-el a través de núvols resplendents.

La filosofia antiga i la Bíblia

Algunes obres d’Agustí, com Dels acadèmics (2, 10-15) o el llibre vuitè de La Ciutat de Déu, fan evident un bon coneixement de la història de la filosofia. Agustí havia llegit Ciceró, Marc Terenci Varró, L. Apuleu, L. A. Sèneca, Plotí, Porfiri. Plotí és el nou Plató, el veritable restaurador de la filosofia platònica. Coneixia el pensament de Plató i Aristòtil. Aquests autors, segons Agustí, concorden en els aspectes més importants del seu pensament. Per a Agustí, Plató i Aristòtil compartien moltes idees, el seu pensament concordava «de tal manera que només els ignorants i distrets podien creure que dissentien». És mèrit de Ciceró i sobretot de Porfiri, segons Agustí, haver mostrat que hi ha una tradició filosòfica comuna veríssima.

Agustí va pensar durant un temps que la doctrina de la creació o fins i tot la generació del Verb o el Regnat de Crist (que no és d’aquest món) eren idees que havien estat proposades amb més o menys claredat per Plató o Aristòtil. Ara bé, aquests autors antics també van caure en alguns errors o explicacions insatisfactòries. La seva concepció de la creació és deficient, ja que la consideraven necessària (ex necessitate) i eterna. El politeisme o certs aspectes antropològics com el dualisme radical entre ànima i cos, la preexistència de l’ànima, la metempsicosi o la reencarnació, el concepte cíclic d’història són també, per a Agustí, criticables.

Com no podia ser d’una altra manera, la gran font de l’Agustí ja cristià és la Bíblia. El concepte de Déu com a Ésser subsistent, l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu, la doctrina de la creació (Gn 1,1-14), i la possibilitat de conèixer Déu per mitjà de les criatures s’assenten sobre fonaments bíblics.

«Déu i l’ànima», participació i interioritat

Quins són els grans temes del pensament agustinià?: «—Vull conèixer Déu i l’ànima. —Res més? —Absolutament res més», llegim en els Soliloquis. Déu i l’ànima, l’ànima i Déu són els grans —i en certa manera els únics— temes del pensament d’Agustí. I aquests dos temes convergeixen i s’enclouen en la doctrina de l’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu.

Déu és el Summum Esse, l’ésser immutable que ha creat el cel, la terra i tot el que s’hi mou, a semblança seva, i la persona, a més, a imatge seva. Déu, U i Tri, plenitud d’ésser, de coneixement i d’amor, per l’acte lliure de la creació ha fet participar els homes i les dones del seu ésser, del seu coneixement i del seu amor. La naturalesa és un vestigium Trinitatis (vestigi de la Trinitat), l’ésser humà, la seva ànima, a més, n’és imatge imperfecta. Les tres grans teories d’Agustí, és a dir, la creació, la il·luminació i la felicitat, tracten d’explicar la manera com es realitza aquella triple participació. No és casual que Agustí divideixi l’estudi de la filosofia en tres parts: la natural (ésser), la racional (coneixement) i la moral (amor).

Text 3. Agustí: història de l’Acadèmia

[Extracte d’Agustí, Dels acadèmics, II, 6,14-15.]

—Doncs bé, pel que fa a l’escissió de l’Acadèmia Nova, em sembla que es produí no tant contra l’antiga doctrina sinó contra els estoics. De fet, no hi hagué ni escissió, ja que tan sols es tractava de refutar i desfer una nova opinió introduïda per Zenó. En efecte, no gens desenraonat pensar que la impossibilitat de percebre fou una teoria corrent entre els antics acadèmics, tot i que no havia estat objecte de cap discussió. I fins seria fàcil de demostrar-ho amb l’autoritat mateixa de Sòcrates, de Plató i de la resta dels antics, els quals creien que evitarien l’error si no assentien mai a res temeràriament. Amb tot, mai no introduïren aquesta discussió en llurs escoles, ni tampoc es qüestionaren clarament si podem, o no, copsar la veritat. Aquesta fou la novetat que Zenó proposà amb rudesa, quan sostenia que només podem copsar la veritat d’allò que es distingeix del fals perquè té trets ben diferents, i quan afirmava que el savi no ha de tenir opinions. Arcesilau ho sentí, negà a l’home una tal capacitat, i digué que no calia exposar la vida del savi a naufragar en l’opinió. Per tant, conclogué igualment que no s’havia d’assentir a res.

S’esdevingué tanmateix que, quan l’Acadèmia Antiga semblava més aviat aferrada que no pas atacada, sorgí Antíoc, un deixeble de Filó, el qual a parer de molts ambicionava més la glòria que la veritat, i afrontà les opinions de les dues Acadèmies entre elles. Deia que els acadèmics nous intentaven d’introduir un tema insòlit, que distava molt de l’opinió dels antics. A favor seu adduïa el testimoniatge dels antics físics i de la resta de grans filòsofs. Atacava també els mateixos acadèmics, perquè sostenien que seguien el versemblant, tot i admetent que ignoraven el ver.

3. Agustí d’Hipona: Déu, la creació, l’ésser humà

1. Déu

No per participació, ans per […] essència.
Agustí, La Trinitat, VI, 5, 7.

Agustí parteix de les dades de la fe, en concret de les dades bíbliques. Per això estudia minuciosament la Bíblia. Déu «és el qui és» (Ex III, 14), ésser immutable, subsistent, simple, infinit, atès que la intel·ligència humana és finita. Déu sempre serà un misteri per a l’ésser humà. Com que «la transcendència de la divinitat excedeix els recursos del vocabulari usual», és més fàcil saber què no és, que no pas què és.

La doctrina de la Trinitat, del Déu U i Tri, no és resultat d’especulacions filosòfiques, sinó de la revelació. La teologia cristiana anterior a Agustí havia reflexionat sobre aquesta qüestió. Ignasi d’Antioquia, Atenàgores o Ireneu de Lió foren els primers a meditar sobre la Trinitat i les operacions divines. Novacià, Tertul·lià i Orígenes hi aprofundiren. Contra els arrians, el concili de Nicea (325) estableix que el Fill és «consubstancial» al Pare, «de la mateixa substància» o «essència» (ὁμοούσιος, homoousios). El Fill és engendrat, no creat. El concili de Constantinoble (381) afirma la divinitat de l’Esperit Sant.

Els teòlegs d’Orient utilitzaven la fórmula μία οὐσία, τρεῖς ὑποστάσεις (una essència, tres substàncies) per referir-se a Déu. En llatí, per evitar la sinonímia entre els mots essentia i substantia, hom la traduí per una essentia, tres personae. Finalment, s’imposa la fórmula: una natura, tres personae.

Agustí publica el De Trinitate l’any 419. La seva redacció fou llarga, amb interrupcions. L’obra es divideix en dues parts: els quatre primers llibres exposen el dogma de la Trinitat segons el text bíblic; la resta (V-XV) reflexionen i especulen sobre aquest dogma.

Agustí examina en primer lloc les missions de Déu, és a dir, la manera com Déu s’ha manifestat en la història. El coneixement de les missions divines permet especular sobre les relacions ad intra, és a dir, les processions divines. En cada operació divina actuen les tres persones.

2. La creació

Tot bé, o és Déu o prové de Déu.
Agustí, De vera religione, 18.

Segons Agustí la doctrina de la creació és ensenyada per la Bíblia, però és també una doctrina filosòfica, argumentada amb la raó. Els neoplatònics postulaven l’emanació: tot procedia de l’U per necessitat de la naturalesa. El bé es difon naturalment.

Agustí, per contra, d’acord amb la tradició cristiana, remarca tres elements:

  • la llibertat de Déu,
  • l’ex nihilo (del no-res),
  • i l’atemporalitat de la creació.

La creació no és ni generació (com la del Fill), ni simple fabricació. La fabricació pressuposa una matèria preexistent. Crear és donar l’existència del no-res. Crear és un acte sublim, propi de Déu.

Déu crea segons les idees eternes de la seva ment. La creació és bona. El mal no és un principi semblant al bé, com afirmaven els maniqueus. El mal és, per a Agustí, simplement la mancança de bé.

Abans de la creació no existia el temps, existia l’eternitat. La creació ha esdevingut in tempore o, millor, cum tempore. Per reconciliar el relat bíblic amb la idea de creació en un sol acte, Agustí proposa la teoria de les rationes seminales (raons seminals): Déu ha creat tot alhora, però algunes coses les ha fetes tal com són, i altres només virtualment, com a llavors que es desplegaran en el temps.

La creació reflecteix i manifesta, de manera inadequada, com és Déu. La natura és un vestigium Trinitatis (vestigi de la Trinitat). El món creat manifesta l’ordre i la bondat de Déu.

Agustí parla de tres atributs presents en totes les coses:

  • mesura (mensura),
  • nombre (numerus),
  • pes (pondus).

Aquesta teoria segons la qual la realitat sensible imita les idees exemplars de Déu és coneguda amb el nom d’exemplarisme.

3. L’ésser humà

No surtis fora, gira’t cap a tu mateix; en l’home interior hi ha la veritat.
Agustí, De vera religione, 39, 72.

Tot el que Déu ha creat participa de l’ésser; les plantes i els animals, a més, de la vida (vivere). La persona, a més a més, de l’intel·ligir. L’ésser humà és el compendi, el centre de la creació. És la imatge de Déu.

L’ànima és immortal, però no preexisteix abans del naixement del cos. Agustí rebutja el traducionisme material. Vacil·la entre traducionisme espiritual i creacionisme.

Pel pecat, l’home perdé la justícia i la santedat de la veritat; la imatge esdevingué deformada, però pot ser renovada. L’ànima és, malgrat el pecat, capax Dei.

Agustí desenvolupa una triple analogia en l’home interior sobre tres principis:

  • esse (ésser),
  • nosse (saber),
  • velle (voler).

D’aquí deriven diverses tríades:

  • mens – notitia – amor
  • memoria – intelligentia – voluntas
  • memoria Dei – intelligentia Dei – amor in Deum

Aquestes facultats no són tres substàncies, sinó una sola ànima amb relacions internes profundes.

4. Déu, novament

Déu és més interior en mi que el meu fons més íntim, i més alt que el cim més alt de mi.
Agustí, Confessions, III, 6, 11.

Agustí coneix Déu per revelació, però també afirma que la intel·ligència humana pot donar raó de l’existència de Déu. El camí cap a Déu passa per la interioritat.

A les Confessions, Agustí busca Déu en la naturalesa, però no el troba fora d’ell. Es gira cap al seu interior. La memòria conserva una noció de Déu que la precedeix i la sobrepassa.

Les vies que manifesten l’existència de Déu es basen en la participació. J. Pegueroles resumeix així l’argument:
a) L’ànima emet judicis de veritat, per tant coneix la veritat.
b) L’ànima emet judicis de veritat immutables, per tant coneix la veritat immutable.
c) Si existeix veritat immutable, existeix Déu.

La recerca de Déu és paradoxal: l’ésser humà el busca perquè ja el coneix d’alguna manera.

4. Agustí d’Hipona: el coneixement

1. Contra els arguments dels acadèmics

Si m’enganyo, existeixo.
Agustí, De civitate Dei, XI, 26.

Després de l’etapa maniquea, Agustí fou escèptic acadèmic. Entre els anys 383 i 385 assumeix el dubte escèptic. Però gràcies a la filosofia platònica supera l’escepticisme i escriu el De academicis (386).

Els escèptics no poden dubtar de les veritats lògiques i matemàtiques. Encara que els sentits ens puguin enganyar, hi ha una certesa interior.

Text 4. Agustí: si fallor, sum («si m’enganyo, existeixo»)

Si m’enganyo, sóc. Perquè qui no existeix no pot enganyar-se. Per tant, si m’enganyo, existeixo. Així com sé que sóc, també sé que conec i que estimo.

L’ésser humà pot estar segur de tres coses:

  • que existeix,
  • que viu,
  • que coneix.

L’experiència interior dona certesa. En l’autoconsciència, el subjecte és evident per si mateix.

2. La il·luminació

Aquella llum és Déu mateix.
Agustí, De Genesi ad litteram, XII, 31, 59.

Agustí abandona la teoria platònica de la reminiscència i formula la teoria de la il·luminació. Conèixer no és recordar un passat, sinó reconèixer una veritat present gràcies a la llum divina.

Déu és el Mestre interior (De magistro). Déu és la llum que il·lumina. Déu imprimeix la veritat en l’ànima.

Així com per veure físicament cal llum, per veure intel·lectualment cal la llum divina. Conèixer és, d’alguna manera, participar del coneixement de Déu.

Les veritats eternes no són idees innates en sentit fort, sinó nocions que, amb l’ajuda de Déu, la intel·ligència converteix en conceptes.

El procés de coneixement reflecteix la Trinitat:

  • memòria (Pare),
  • intel·lecte (Fill),
  • voluntat (Esperit).

Agustí ha reconegut, en el seu interior, una imatge de Déu.

Nota: apunts amb elaboració pròpia a partir de Jaume Mensa Valls (2012) “Introducció a la Filosofia Medieval”. Bellaterra, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

S. Agustí

Filosofia medieval: Agustí, Tomàs d´Aquino, Avicenna i Averroes

A l’edat mitjana, la filosofia va estar profundament unida a la religió. Els pensadors medievals intentaven respondre grans preguntes com ara: Qui és Déu? Es pot demostrar que existeix? Quina relació hi ha entre la fe i la raó? Què és l’ésser humà? Entre els filòsofs més importants d’aquest període trobem Agustí d’Hipona, Tomàs d’Aquino, Avicenna i Averroes. Tot i pertànyer a tradicions religioses diferents (cristianisme i islam), tots quatre van dialogar amb la filosofia grega, especialment amb el pensament de Plató i Aristòtil.

Agustí d’Hipona (segles IV-V) és un dels pensadors més importants del cristianisme. Abans de convertir-se al cristianisme, va passar per diverses etapes de recerca personal. La seva experiència vital queda reflectida a l’obra Confessions, on explica el seu camí interior fins a trobar la fe. Per a Agustí, la veritat no es troba principalment en el món exterior, sinó dins de l’ànima. Ell defensa que Déu il·lumina la ment humana perquè pugui conèixer la veritat. Aquesta teoria es coneix com la teoria de la il·luminació.

Agustí rep una forta influència de Plató. Igual que el filòsof grec, considera que hi ha una realitat superior i eterna, que és més important que el món material. Però, a diferència de Plató, Agustí identifica aquesta realitat eterna amb Déu. També reflexiona sobre el problema del mal. Segons ell, el mal no és una cosa creada per Déu, sinó l’absència de bé, igual que la foscor és absència de llum. En la seva obra La ciutat de Déu, diferencia entre la ciutat terrenal (basada en l’egoisme) i la ciutat de Déu (basada en l’amor a Déu), mostrant que la història humana és una lluita entre aquestes dues maneres de viure.

Uns segles més tard, al segle XIII, Tomàs d’Aquino va intentar harmonitzar la fe cristiana amb la filosofia d’Aristòtil. En aquell moment, les obres d’Aristòtil havien arribat a Europa gràcies als filòsofs musulmans. Tomàs pensava que la raó i la fe no es contradiuen, perquè totes dues provenen de Déu. Si hi ha contradicció, és que hem entès malament alguna cosa.

A la seva obra més important, la Summa Theologiae, Tomàs presenta les “cinc vies”, cinc arguments racionals per demostrar l’existència de Déu. Per exemple, observa que tot el que es mou és mogut per una altra cosa, i arriba a la conclusió que ha d’existir un primer motor que no sigui mogut per ningú: Déu. També argumenta que ha d’existir una causa primera, un ésser necessari i un ésser perfectíssim. Amb això, Tomàs mostra que es pot arribar a l’existència de Déu mitjançant la raó, sense necessitat de la fe, tot i que la fe permet conèixer veritats més profundes.

Pel que fa a l’ésser humà, Tomàs segueix Aristòtil i defensa que està format per cos i ànima, però que no són dues realitats separades, sinó una única substància. L’ànima és la forma del cos, és a dir, allò que li dona vida. Aquesta visió és diferent de la de Plató i Agustí, que tendien a donar més importància a l’ànima que al cos.

Avicenna (segles X-XI), filòsof musulmà, també va interpretar Aristòtil des de la seva pròpia tradició religiosa. Va ser un gran metge i científic, a més de filòsof. Una de les seves idees més importants és la distinció entre essència i existència. Segons Avicenna, l’essència d’una cosa és el que és (per exemple, la definició d’“ésser humà”), mentre que l’existència és el fet que aquesta cosa existeixi realment. En els éssers del món, essència i existència són diferents: podem entendre què és un unicorn, però això no vol dir que existeixi. En canvi, en Déu, essència i existència coincideixen: Déu és l’únic ésser necessari, que no depèn de res més per existir.

Avicenna també defensa que l’ànima és immaterial i pot sobreviure després de la mort del cos. El seu pensament va influir molt en la filosofia cristiana medieval, especialment en Tomàs d’Aquino.

Averroes (segle XII), també musulmà, és conegut sobretot pels seus comentaris a l’obra d’Aristòtil. De fet, a Europa se’l coneixia com “El Comentador”. Averroes defensava que la filosofia i la religió no s’oposen, sinó que són dues vies diferents cap a la veritat. Segons ell, la religió utilitza un llenguatge simbòlic, apte per a tothom, mentre que la filosofia fa servir demostracions racionals, reservades als qui tenen una formació més profunda.

Una de les seves idees més discutides és la teoria de l’enteniment únic. Averroes interpretava que hi ha un únic enteniment universal compartit per tots els humans. Això va generar polèmica en el món cristià, perquè semblava posar en dubte la immortalitat individual de l’ànima.

En conjunt, aquests quatre filòsofs mostren la riquesa del pensament medieval. Lluny de ser una època fosca, l’edat mitjana va ser un període de diàleg entre cultures (cristiana i musulmana) i entre fe i raó. Agustí posa l’accent en la interioritat i la fe; Tomàs intenta demostrar racionalment les veritats religioses; Avicenna reflexiona sobre la relació entre essència i existència; i Averroes defensa l’autonomia de la filosofia. Tots ells comparteixen la voluntat d’entendre el món i Déu amb profunditat, utilitzant tant la tradició religiosa com l’herència de la filosofia grega.

Preguntes

  1. Quina relació estableix Agustí d’Hipona entre la veritat i l’interior de l’ésser humà?
  2. En què consisteix la teoria de la il·luminació d’Agustí?
  3. Com explica Agustí l’origen del mal?
  4. Què pretenia demostrar Tomàs d’Aquino amb les cinc vies?
  5. Per què Tomàs d’Aquino creu que fe i raó no es poden contradir?
  6. Quina diferència hi ha entre essència i existència segons Avicenna?
  7. Per què Avicenna considera que Déu és un ésser necessari?
  8. Quina és la diferència entre la manera d’entendre la relació ànima-cos en Tomàs i en Agustí?
  9. Com explica Averroes la relació entre filosofia i religió?
  10. Per què es pot dir que l’edat mitjana va ser una època de diàleg entre cultures?

Filosofia medieval

Les Fake news: com ens poden enganyar a Internet

Actualment, internet i les xarxes socials són una de les principals fonts d’informació per a moltes persones. Cada dia rebem notícies, vídeos i missatges que es comparteixen molt ràpidament. Però no tot el que circula és cert. Les anomenades fake news (notícies falses) són informacions inventades o manipulades que es presenten com si fossin reals.

Les fake news poden tenir diferents objectius. Algunes busquen guanyar diners a través de visites i clics. Altres intenten influir en l’opinió pública sobre temes polítics o socials. També n’hi ha que simplement volen cridar l’atenció o fer broma, però poden acabar generant confusió igualment.

Un dels problemes principals és que les fake news sovint apel·len a les emocions: por, ràbia o sorpresa. Quan una notícia ens impacta molt, tenim més tendència a compartir-la sense comprovar si és certa. A més, els titulars solen ser exagerats o alarmistes per aconseguir que la gent hi entri.

Per evitar caure en l’engany, és important desenvolupar un esperit crític. Això vol dir no creure’ns tot el que llegim a la primera. Cal comprovar la font de la notícia, mirar si apareix en altres mitjans fiables i revisar la data de publicació. També és útil fixar-se en qui firma el text i si aporta proves o dades verificables.

Les imatges i els vídeos també poden ser manipulats. Avui dia és fàcil editar fotografies o treure fragments de vídeos fora de context. Per això no n’hi ha prou amb “veure-ho” per assegurar que és veritat.

L’educació digital és clau per combatre les fake news. Aprendre a verificar la informació i a no compartir continguts dubtosos és una responsabilitat de tots. Compartir una notícia falsa, encara que sigui sense voler, pot perjudicar moltes persones.

Ser un bon ciutadà digital vol dir actuar amb responsabilitat, respecte i sentit crític. Abans de fer clic a “comparteix”, val la pena parar un moment i preguntar-se: és fiable aquesta informació?

Preguntes de comprensió

  1. Què són les fake news?
  2. Per què es difonen tan ràpidament a internet?
  3. Quins poden ser els objectius de les fake news? Escriu-ne dos.
  4. Per què les fake news solen apel·lar a les emocions?
  5. Quin tipus de titulars acostumen a utilitzar?
  6. Què vol dir tenir esperit crític davant d’una notícia?

Pensar per un mateix

Vivim en una època en què rebem informació constantment: a les xarxes socials, a la televisió, als vídeos, als missatges i a les converses amb altres persones. Mai abans havia estat tan fàcil accedir a tantes opinions i dades. Però tenir molta informació no vol dir necessàriament entendre millor el món. Per això és tan important desenvolupar el pensament crític.

Pensar críticament significa no acceptar tot el que escoltem o llegim de manera automàtica. Vol dir fer-se preguntes, comprovar si una informació és fiable, comparar diferents fonts i reflexionar abans de creure o compartir alguna cosa. No es tracta de desconfiar de tothom, sinó d’aprendre a analitzar.

Per exemple, imagina que veus una notícia sorprenent a internet. Si la comparteixes sense verificar-la, podries estar ajudant a difondre una informació falsa. En canvi, si mires d’on surt la notícia, qui l’ha escrit i si altres mitjans també la publiquen, estàs aplicant el pensament crític.

El pensament crític també és útil en la vida quotidiana. Ens ajuda a prendre decisions millors, a no deixar-nos portar només per la pressió del grup i a defensar les nostres idees amb arguments. Una persona que pensa críticament sap escoltar, però també sap discrepar amb respecte.

A més, pensar críticament no és només dir “no” o portar la contrària. És saber explicar per què estàs d’acord o en desacord amb alguna cosa. És canviar d’opinió si trobes proves millors. És reconèixer errors i aprendre.

Aprendre a pensar críticament és com entrenar un múscul: com més el practiques, més fort es fa. Fer preguntes, dialogar, llegir amb atenció i contrastar informació són bons exercicis per començar.

Preguntes de comprensió

  1. Per què el text diu que tenir molta informació no vol dir entendre millor el món?
  2. Què significa pensar críticament, segons el text?
  3. Quines accions recomana el text abans de creure o compartir una informació?
  4. Quin exemple posa el text relacionat amb una notícia a internet?
  5. Quin risc hi ha si compartim una notícia sense verificar-la?
  6. Com ajuda el pensament crític en la presa de decisions personals?
  7. Pensar críticament és el mateix que portar sempre la contrària? Explica-ho.
  8. Què diu el text sobre canviar d’opinió?

Xarxes Socials i dret a la privacitat de les persones

Les xarxes socials formen part de la vida quotidiana de la majoria de joves. Plataformes com Instagram, TikTok o WhatsApp permeten comunicar-nos, compartir experiències i expressar opinions de manera immediata. Tot i això, aquest ús tan habitual també comporta riscos, especialment en relació amb el dret a la privacitat.

El dret a la privacitat és el dret que té cada persona a controlar la seva informació personal: imatges, dades, converses i aspectes de la seva vida. Quan publiquem continguts a internet, sovint perdem part d’aquest control. Una foto, un comentari o un vídeo poden ser copiats i difosos per altres persones sense permís.

Molts usuaris no són del tot conscients de la quantitat d’informació que comparteixen. Penjar una imatge amb la ubicació, explicar on som cada dia o mostrar dades personals pot facilitar que desconeguts sàpiguen massa sobre nosaltres. A més, les empreses propietàries de les xarxes també recullen dades per motius comercials.

També és important respectar la privacitat dels altres. No és correcte publicar fotos d’una altra persona sense el seu consentiment, ni reenviar captures de pantalla de converses privades. Aquestes accions poden causar dany emocional i fins i tot problemes legals.

Per protegir la privacitat, és recomanable configurar bé els perfils, acceptar només persones conegudes, revisar què es publica i pensar abans de compartir. Una bona norma és preguntar-se: “Això ho diria o ho ensenyaria davant de tothom?” Si la resposta és no, millor no publicar-ho.

Les xarxes socials són eines molt útils, però cal utilitzar-les amb responsabilitat, respecte i sentit crític. La llibertat d’expressió és important, però no pot anar en contra dels drets dels altres ni de la pròpia seguretat.

Activitats de comprensió

  1. Què és el dret a la privacitat segons el text?
  2. Escriu tres exemples d’informació personal que no s’hauria de compartir obertament.
  3. Per què es diu que quan publiquem a internet perdem part del control de la informació?
  4. Qui més pot recollir dades personals a part dels altres usuaris?
  5. Per què no és correcte publicar fotos d’altres persones sense permís?
  6. Quins riscos té compartir la ubicació sovint a les xarxes?
  7. Escriu dues mesures per protegir la teva privacitat digital.

L´impacte de la Intel.ligència Artificial a la societat

La intel·ligència artificial (IA) és una tecnologia que permet a les màquines i als ordinadors aprendre, prendre decisions i resoldre problemes d’una manera semblant a com ho fan les persones. Encara que sembli molt nova, ja fa anys que s’utilitza en diferents àmbits: als cercadors d’internet, a les recomanacions de sèries i música, als assistents de veu i fins i tot en la medicina.

En el futur, la IA tindrà un impacte molt gran en la societat. Per exemple, podrà ajudar a detectar malalties abans que siguin greus, millorar el transport fent-lo més segur i reduir accidents, i optimitzar el consum d’energia per contaminar menys. També pot facilitar l’educació, amb sistemes que ajudin cada alumne segons el seu ritme d’aprenentatge.

Però no tot són avantatges. La IA també planteja reptes importants. Un d’ells és la possible pèrdua de llocs de treball. Algunes feines repetitives podrien ser fetes per màquines, i això obligarà moltes persones a formar-se en noves habilitats. Un altre repte és la privacitat: molts sistemes d’IA funcionen amb grans quantitats de dades personals, i cal assegurar-se que s’utilitzen de manera responsable.

També existeix el risc que la IA prengui decisions injustes si ha estat entrenada amb dades esbiaixades. Per exemple, si un sistema ha après amb informació poc variada, pot cometre errors o discriminar sense voler. Per això és important que les persones supervisin aquests sistemes i que hi hagi lleis que regulin el seu ús.

Des del punt de vista dels valors, la IA ens obliga a fer-nos preguntes: Qui és responsable si una màquina s’equivoca? Fins a quin punt hem de deixar que decideixi per nosaltres? Com podem assegurar que tothom es beneficiï d’aquesta tecnologia i no només uns quants?

La societat del futur combinarà la intel·ligència humana amb la intel·ligència artificial. Les màquines poden ser molt ràpides i precises, però no tenen emocions, empatia ni sentit moral. Per això, els valors humans —el respecte, la responsabilitat i la justícia— continuaran sent imprescindibles. La IA serà una eina molt potent, però dependrà de nosaltres utilitzar-la bé.

Preguntes de comprensió

  1. Què és la intel·ligència artificial segons el text?
  2. Escriu tres exemples d’on ja s’utilitza la IA avui dia.
  3. Anomena dos beneficis que la IA pot aportar en el futur.
  4. Com pot ajudar la IA en el camp de l’educació?
  5. Quin problema pot causar la IA en el món laboral?
  6. Per què la privacitat és un repte relacionat amb la IA?
  7. Què vol dir que un sistema d’IA pot ser “esbiaixat”?
  8. Per què és necessària la supervisió humana dels sistemes d’IA?
  9. Quins valors humans diu el text que continuaran sent imprescindibles?
  10. Dona la teva opinió: creus que la IA serà més positiva o més perillosa per a la societat? Explica per què.

Saber escoltar els altres

Escoltar els altres és una habilitat fonamental per a la convivència i la comunicació. No és el mateix sentir que escoltar. Sentir és percebre sons, però escoltar implica parar atenció, intentar entendre el que l’altra persona vol dir i mostrar interès pel seu punt de vista. Quan escoltem de veritat, no només sentim paraules, sinó també emocions i intencions.

A l’escola i a la vida quotidiana, saber escoltar ajuda a evitar malentesos i conflictes. Molts problemes apareixen perquè les persones interrompen, jutgen massa ràpid o pensen en la resposta abans que l’altre acabi de parlar. L’escolta activa consisteix a mirar la persona, no interrompre, fer preguntes per aclarir i resumir el que hem entès.

Escoltar no vol dir estar sempre d’acord. Podem escoltar amb respecte encara que tinguem una opinió diferent. De fet, escoltar altres punts de vista ens ajuda a pensar millor i a prendre decisions més justes. També fa que les persones se sentin valorades i respectades.

Quan algú se sent escoltat, és més fàcil que també escolti els altres. Per això, l’escolta és una eina clau per al diàleg, la resolució de conflictes i la participació democràtica. És una habilitat que es pot entrenar cada dia amb petits gestos.

Activitats

  1. Quina diferència hi ha entre sentir i escoltar?
  2. Què implica escoltar de veritat?
  3. Per què saber escoltar evita conflictes?
  4. Què és l’escolta activa?
  5. Digues tres conductes pròpies de l’escolta activa.
  6. Escoltar vol dir estar d’acord? Explica-ho.
  7. Com se sent una persona quan és escoltada?
  8. Per què escoltar ajuda a prendre decisions més justes?
  9. Escriu dos hàbits per millorar la teva manera d’escoltar.
  10. Explica una situació en què algú t’ha escoltat bé o malament i què va passar.

Participar per millorar la comunitat

Participar en la comunitat significa implicar-se de manera activa en activitats i decisions que milloren la convivència i el benestar col·lectiu. La comunitat pot ser l’escola, el barri, el poble o fins i tot grups en línia. Participar no és només assistir, sinó aportar idees, col·laborar i assumir responsabilitats.

Hi ha moltes formes de participació: formar part del consell d’alumnes, ajudar en projectes solidaris, col·laborar en activitats de barri, fer voluntariat o participar en campanyes mediambientals. També és participar expressar opinions amb respecte i escoltar les dels altres.

La participació desenvolupa valors com la cooperació, la responsabilitat, el respecte i el compromís. Quan més persones participen, les decisions són més representatives i equilibrades. A més, participar ajuda a sentir-se part del grup i augmenta el sentiment de pertinença.

No cal fer grans accions per participar. Petits gestos com ajudar un company, proposar millores o cuidar els espais comuns també són formes valuoses de contribució. La ciutadania activa es construeix amb accions quotidianes.

Activitats

  1. Què vol dir participar en la comunitat?
  2. Quins àmbits de comunitat es mencionen?
  3. Quines formes de participació apareixen?
  4. Quins valors es desenvolupen?
  5. Per què la participació millora les decisions?
  6. Cal fer accions grans per participar?
  7. Dona tres exemples de petites accions.
  8. Què és el voluntariat?
  9. Proposa una millora per a l’institut.
  10. Escriu una reflexió personal.

El ciberassetjament

El ciberassetjament és una forma d’assetjament que es produeix a través de les tecnologies digitals, com les xarxes socials, els serveis de missatgeria, els xats o els videojocs en línia. Pot incloure insults, burles repetides, amenaces, difusió de rumors o publicació d’imatges humiliants sense permís. Encara que passi darrere d’una pantalla, el dany és real.

Una de les característiques del ciberassetjament és que pot produir-se a qualsevol hora del dia i arribar a molta gent en poc temps. A més, el contingut pot quedar publicat i compartir-se fàcilment, cosa que fa que la víctima senti que no pot escapar de la situació. Això pot provocar ansietat, tristesa, por i baixada de l’autoestima.

Algunes persones participen en aquestes conductes perquè pensen que és una broma o perquè no veuen directament el patiment de l’altra persona. L’anonimat aparent també pot fer que algú actuï amb menys responsabilitat. Però a internet també hi ha normes i conseqüències.

És important no participar en la difusió de missatges ofensius, no riure les gràcies i donar suport a la víctima. Guardar proves i informar adults de confiança o el centre educatiu és una manera de protegir i protegir-se. Ser bon ciutadà digital és responsabilitat de tothom.

Activitats

  1. Què és el ciberassetjament?
  2. Quins canals es mencionen?
  3. Quins tipus d’accions inclou?
  4. Per què és difícil escapar-ne?
  5. Quins efectes emocionals pot tenir?
  6. Per què algunes persones ho fan igualment?
  7. Què vol dir que a internet també hi ha normes?
  8. Què han de fer els testimonis?
  9. Escriu tres actituds de bon ciutadà digital.
  10. Escriu un compromís personal.

El respecte a la diversitat

Vivim en una societat diversa, amb persones de diferents cultures, llengües, creences, formes de pensar, identitats i maneres de viure. Aquesta diversitat és present a l’escola, al barri i també a internet. Conèixer persones diferents ens permet aprendre, descobrir noves perspectives i entendre millor el món que ens envolta. Quan compartim experiències diverses, la convivència es fa més rica i més interessant.

Tot i això, de vegades apareixen prejudicis, estereotips o actituds de rebuig cap a qui és diferent. Els prejudicis són idees preconcebudes que es formen sense conèixer realment les persones. Aquests judicis poden portar a comportaments injustos com la discriminació, l’exclusió o les burles. Sovint neixen de la por o del desconeixement.

El respecte a la diversitat implica escoltar, preguntar, informar-se i evitar jutjar sense saber. No vol dir estar sempre d’acord amb tothom, sinó acceptar que hi ha diferents maneres de viure i pensar. Respectar és tractar tothom amb dignitat, utilitzar un llenguatge adequat i no tolerar insults o humiliacions.

A l’escola, el respecte es concreta en accions quotidianes: deixar parlar, no riure’s dels altres, no aïllar companys i defensar qui és tractat injustament. Aprendre a conviure amb la diversitat és essencial per viure en una societat democràtica i construir un futur més just i inclusiu.

Activitats

  1. Què vol dir que una societat és diversa?
  2. On podem trobar diversitat segons el text?
  3. Què són els prejudicis?
  4. D’on poden néixer els prejudicis?
  5. Quines conseqüències poden tenir?
  6. Cal estar sempre d’acord per respectar?
  7. Quines accions mostren respecte a l’aula?
  8. Escriu un exemple d’actitud inclusiva.
  9. Per què la diversitat és positiva per a la societat?
  10. Redacta una reflexió personal.

Preparació del debat: cínics, estoics i epicuris

Activitat: Com viure millor? Cínics, estoics i epicuris en debat

Objectiu de l’activitat

Reflexionar sobre com afrontar els problemes de la vida, com ser més feliços i com relativitzar les dificultats, a partir de tres escoles filosòfiques:

  • Cinisme
  • Estoïcisme
  • Epicureisme

L’alumnat haurà d’entendre les idees, aplicar-les a situacions reals i defensar-les en un debat.

Com podem viure millor i ser més feliços sense deixar que els problemes quotidians ens afectin massa?

Posa exemples de problemes comuns:

  • Estrès pels estudis
  • Conflictes amb amics o família
  • Pressió social
  • Por al futur
  • Frustracions i errors

Fitxa de preparació per grup

A) Grup dels CÍNICS

Idea clau: Viure amb el mínim, rebutjar el luxe i les normes socials.

Preguntes guia:

  • Per què els problemes existeixen perquè volem massa coses?
  • Com ajuda viure amb menys a ser més lliures?
  • Per què la societat crea preocupacions innecessàries?

Argument principal:

“Si reduïm els nostres desitjos i ignorem les convencions socials, els problemes deixen d’importar.”

B) Grup dels ESTOICS

Idea clau: Acceptar el que no podem controlar i dominar les emocions.

Preguntes guia:

  • Quins problemes depenen de nosaltres i quins no?
  • Per què preocupar-nos pel que no controlem ens fa patir?
  • Com ajuda el control emocional a viure millor?

Argument principal:

“No patim pels fets, sinó per la nostra manera d’interpretar-los.”

C) Grup dels EPICURIS

Idea clau: Buscar una vida tranquil·la, amb plaers simples i sense pors.

Preguntes guia:

  • Per què menys desitjos significa menys patiment?
  • Com ajuda l’amistat a ser feliç?
  • Per què la tranquil·litat és més important que l’èxit?

Argument principal:

“La felicitat és una vida senzilla, tranquil·la i lliure de pors innecessàries.”

Situacions reals per aplicar les filosofies

Respon segons la teva escola.

Situació 1

Has suspès un examen important i et sents frustrat.

Situació 2

Et preocupa molt el que pensen els altres de tu.

Situació 3

Tens massa pressió pel futur i la carrera professional.

Situació 4

Tens un conflicte amb un amic.

Situació 5

Sents estrès constant pel ritme de vida.

  • Quin consell donaria la teva filosofia?
  • Com ajuda això a relativitzar el problema?

Escoles helenístiques: Cínics, Estoics i Epicuris

Cínics, estoics i epicuris

Filosofia – 1r de Batxillerat

1. Context històric i filosòfic

Les escoles posthel·lenístiques apareixen després del període clàssic grec i durant l’època hel·lenística (segles IV–I aC). Aquest període es caracteritza per la crisi de la polis (la ciutat-estat) i la pèrdua del paper central del ciutadà en la política.

Amb la formació de grans imperis (com el d’Alexandre el Gran i els seus successors), moltes persones van sentir inseguretat, inestabilitat i pèrdua de referents polítics. Per això, la filosofia va deixar de centrar-se principalment en la política i el coneixement teòric, i va passar a preocupar-se sobretot per una pregunta clau:

Com pot l’ésser humà viure bé i ser feliç en un món incert?

Les escoles posthel·lenístiques busquen, doncs, una ètica pràctica, una filosofia entesa com una manera de viure. Entre les més importants hi ha:

  • El cinisme
  • L’estoïcisme
  • L’epicureisme

2. El cinisme

2.1. Origen i representants

El cinisme té el seu origen en Antístenes, deixeble de Sòcrates, però el seu representant més famós és Diògenes de Sinope.

Els cínics defensaven una vida simple, austera i en harmonia amb la natura, rebutjant les convencions socials.

2.2. Idees principals del cinisme

a) Vida segons la natura

Els cínics creien que la majoria de problemes humans provenen de desitjos artificials creats per la societat (riquesa, fama, poder).

Per ser feliç, l’ésser humà ha de:

  • Viure amb el mínim necessari
  • Prescindir del luxe i les comoditats
  • Ser autosuficient (autarquia)

b) Crítica a les normes socials

Els cínics criticaven:

  • Les lleis
  • Les convencions socials
  • La hipocresia de la societat

Diògenes, per exemple, vivia en un barril, mendicava i provocava la societat per demostrar que les normes socials eren absurdes.

c) La llibertat interior

La veritable llibertat no consisteix a tenir poder o diners, sinó a no dependre de res ni de ningú.

El savi cínic és lliure perquè:

  • Té pocs desitjos
  • No tem perdre possessions
  • No necessita aprovació social

2.3. Objectiu del cinisme

L’objectiu és assolir una vida virtuosa i lliure, basada en la simplicitat radical.

3. L’estoïcisme

3.1. Origen i representants

L’estoïcisme va ser fundat per Zenó de Cítion al segle III aC. Altres estoics destacats són:

  • Sèneca
  • Epictet
  • Marc Aureli

3.2. Principis fonamentals de l’estoïcisme

a) L’univers governat pel logos

Els estoics creien que l’univers està regit per una raó universal (logos). Tot el que passa forma part d’un ordre racional i necessari.

Per tant:

  • No podem controlar el que succeeix
  • Però sí com reaccionem davant el que succeeix

b) Distingir entre el que depèn de nosaltres i el que no

Una idea clau és diferenciar:

  • Allò que podem controlar (opinions, actituds, decisions)
  • Allò que no podem controlar (malalties, mort, riquesa, fama)

La saviesa consisteix a:

  • Acceptar el que no depèn de nosaltres
  • Actuar virtuosament en allò que sí que podem controlar

c) La virtut com a bé suprem

Per als estoics, l’únic bé autèntic és la virtut. Tot el que és extern (diners, salut, èxit) és secundari.

La felicitat consisteix a:

  • Viure segons la raó
  • Complir el deure moral
  • Mantenir la coherència interior

d) El control de les passions (apatheia)

Els estoics buscaven dominar les emocions negatives (por, ira, enveja), ja que aquestes provoquen patiment.

L’ideal és l’apatheia:

  • No vol dir no sentir res
  • Sinó no ser esclau de les passions

3.3. L’ideal del savi estoic

El savi estoic és:

  • Seren
  • Racional
  • Responsable
  • Compromès amb la humanitat (cosmopolitisme)

4. L’epicureisme

4.1. Origen i representants

L’epicureisme va ser fundat per Epicur al segle IV aC. La seva escola es deia El Jardí.

4.2. Objectiu: el plaer com a bé suprem

Per Epicur, el bé més gran és el plaer, però entès d’una manera intel·ligent i moderada.

El veritable plaer és:

  • L’absència de dolor corporal (aponia)
  • L’absència de patiment mental (ataràxia)

4.3. Tipus de desitjos

Epicur distingeix tres tipus de desitjos:

  1. Naturals i necessaris
    (menjar, beure, descans) → cal satisfer-los
  2. Naturals però no necessaris
    (luxes moderats) → es poden limitar
  3. No naturals ni necessaris
    (riquesa, fama, poder) → generen patiment i cal evitar-los

4.4. La importància de l’amistat

L’amistat és una de les fonts principals de felicitat. Epicur defensava una vida:

  • Senzilla
  • Tranquil·la
  • Allunyada de la política
  • Compartida amb amics

4.5. Superar la por: mort i déus

Epicur volia alliberar les persones de dues grans pors:

a) La por als déus

Els déus existeixen, però no intervenen en la vida humana.

b) La por a la mort

La mort no és res per a nosaltres, perquè quan arriba, ja no sentim res.

“Mentre existim, la mort no hi és; i quan la mort hi és, nosaltres ja no existim.”

5. Comparació entre cínics, estoics i epicuris

TemaCínicsEstoicsEpicuris
Ideal de vidaSimplicitat radicalVirtut i deurePlaer moderat
Actitud davant la societatRebuigCompromís moralRetirada
Clau de la felicitatAutosuficiènciaRaó i control emocionalTranquil·litat
DesitjosReduir al mínimDominar-losClassificar-los
Por i patimentIgnorar-losAcceptar-losEvitar-los

6. Importància i actualitat

Les escoles posthel·lenístiques continuen sent rellevants avui perquè:

  • Ofereixen estratègies per gestionar l’estrès i la por
  • Proposen models de vida simples i conscients
  • Inspiren la psicologia moderna (especialment l’estoïcisme)

Exemples actuals:

  • El minimalisme → cinisme
  • L’autocontrol emocional → estoïcisme
  • El benestar i la vida senzilla → epicureisme

7. Idea clau final

Les escoles posthel·lenístiques entenen la filosofia com un art de viure. No busquen només coneixement teòric, sinó ajudar les persones a viure millor, amb serenitat, llibertat i felicitat.

Escoles helenístiques

Cínics, estoics i epicuris

Les escoles hel·lenístiques: cínics, estoics i epicuris

Després de la mort d’Alexandre el Gran (323 aC), el món grec va entrar en una nova etapa coneguda com a període hel·lenístic. En aquesta època, les antigues polis (ciutats-estat) van perdre importància política, i moltes persones van començar a sentir inseguretat davant els canvis socials, econòmics i culturals. Com a resposta, la filosofia va deixar de centrar-se principalment en la política i el coneixement teòric, i es va orientar més cap a una pregunta fonamental: com podem viure bé i ser feliços?

En aquest context van sorgir diverses escoles filosòfiques que buscaven oferir una manera de viure plena i tranquil·la. Entre les més importants hi trobem el cinisme, l’estoïcisme i l’epicureisme.

El cinisme: viure d’acord amb la natura

Els cínics defensaven una manera de viure senzilla, lliure de convencions socials i de desitjos artificials. El representant més famós d’aquesta escola va ser Diògenes de Sínope, conegut per la seva vida austera i provocadora.

Els cínics creien que la societat imposa normes i valors que ens allunyen de la felicitat. Segons ells, la riquesa, el poder, la fama i les normes socials són obstacles que ens esclavitzen. Per això defensaven una vida simple, autosuficient i d’acord amb la natura.

Diògenes vivia gairebé sense possessions materials i criticava obertament les costums socials. La seva actitud buscava fer reflexionar la gent i demostrar que la felicitat no depèn del que posseïm, sinó de la nostra llibertat interior.

El cinisme promou valors com la llibertat, la sinceritat, la independència i el rebuig del consumisme. Tot i que el seu estil de vida pot semblar extrem, planteja una crítica profunda a la societat i a les seves prioritats.

L’estoïcisme: dominar les emocions i acceptar el destí

L’estoïcisme va ser fundat per Zenó de Cítion i es va convertir en una de les escoles més influents del món antic. Filòsofs com Sèneca, Epictet i Marc Aureli van desenvolupar i difondre aquesta doctrina.

Els estoics creien que l’univers funciona segons una raó o ordre natural, i que els humans hem d’aprendre a viure d’acord amb aquest ordre. La clau de la felicitat, segons ells, és controlar les emocions i acceptar allò que no podem canviar.

Per als estoics, hi ha coses que depenen de nosaltres (com les nostres opinions, decisions i actituds) i coses que no depenen de nosaltres (com la mort, la malaltia o els esdeveniments externs). La saviesa consisteix a centrar-nos en el que podem controlar i acceptar amb serenitat la resta.

L’estoïcisme defensa la virtut com el bé més important. Ser virtuós significa actuar amb justícia, prudència, autocontrol i responsabilitat. Una persona estoica busca mantenir la calma davant les dificultats i no deixar-se dominar per les passions.

Aquest pensament ha influït molt en la psicologia moderna i en idees actuals sobre la resiliència i el benestar emocional.

L’epicureisme: cercar el plaer amb moderació

L’epicureisme, fundat per Epicur, proposava que el bé principal és el plaer, però entès d’una manera reflexiva i moderada. A diferència del que sovint es pensa, els epicuris no defensaven una vida de luxes excessius, sinó una vida senzilla i tranquil·la.

Per Epicur, el plaer més important és l’absència de dolor físic (aponia) i de patiment mental (ataràxia, o pau interior). Això s’aconsegueix reduint els desitjos innecessaris, cultivant l’amistat, gaudint de les petites coses i evitant les preocupacions excessives.

Els epicuris també defensaven que no cal tenir por de la mort, ja que mentre vivim la mort no hi és, i quan la mort arriba, nosaltres ja no hi som. Aquesta idea buscava alliberar les persones d’una de les seves pors més grans.

A més, consideraven que molts sofriments provenen de desitjos artificials, com la recerca de fama o riquesa, i que una vida senzilla pot ser més feliç que una vida plena d’ambició.

Similituds i diferències entre les tres escoles

Tot i les seves diferències, el cinisme, l’estoïcisme i l’epicureisme comparteixen un objectiu comú: ajudar les persones a viure millor i assolir la felicitat.

  • Els cínics posen l’accent en la llibertat i el rebuig de les convencions socials.
  • Els estoics defensen l’autocontrol, la virtut i l’acceptació del destí.
  • Els epicuris busquen el plaer entès com la tranquil·litat i l’absència de dolor.

Totes tres escoles proposen una vida senzilla, reflexiva i moderada, però amb enfocaments diferents sobre el paper del plaer, les emocions i la societat.

Aquestes filosofies continuen sent rellevants avui dia, ja que ofereixen eines per afrontar l’estrès, la pressió social i la recerca de sentit en la vida moderna.

Preguntes sobre el text

  1. Per què la filosofia hel·lenística es va centrar més en la manera de viure que en la política?
  2. Quina idea principal defensa el cinisme?
  3. Qui va ser Diògenes i per què és una figura important del cinisme?
  4. Segons els estoics, quina és la clau per viure bé?
  5. Quina diferència hi ha entre allò que podem controlar i allò que no, segons l’estoïcisme?
  6. Com entén Epicur el plaer?
  7. Per què els epicuris creuen que no hem de tenir por de la mort?
  8. Quines similituds comparteixen les tres escoles filosòfiques?
  9. Quina escola creus que pot ser més útil per a la vida actual? Per què?
  10. Explica una situació de la vida quotidiana on es pugui aplicar una idea estoica, cínica o epicúria.

La desigualtat en l’accés a l’educació

La desigualtat en l’accés a l’educació

Text
L’educació és un dret fonamental que permet a les persones adquirir coneixements, desenvolupar habilitats i millorar les seves oportunitats de futur. Tot i això, milions de nens i nenes arreu del món no tenen accés a una educació de qualitat a causa de factors com la pobresa, els conflictes armats, la discriminació o la manca d’infraestructures escolars adequades.

En algunes zones rurals o en països en vies de desenvolupament, moltes famílies no poden permetre’s enviar els seus fills a l’escola, ja sigui per motius econòmics o perquè els infants han de treballar per ajudar a la llar. Aquesta situació perpetua el cicle de la pobresa i limita el desenvolupament social i econòmic de les comunitats.

Diverses organitzacions internacionals, governs i entitats locals treballen per garantir que tots els infants puguin accedir a l’educació. Invertir en escoles, formar professorat i crear programes d’ajuda són algunes de les mesures que poden contribuir a reduir la desigualtat educativa i construir una societat més justa.

Activitats

  1. Per què és important l’educació?
  2. Quines causes dificulten l’accés a l’educació?
  3. En quines zones és més freqüent aquest problema?
  4. Com afecta la pobresa a l’escolarització?
  5. Per què la falta d’educació perpetua la pobresa?
  6. Quin paper tenen els governs en aquest tema?
  7. Com poden ajudar les organitzacions internacionals?
  8. Escriu una acció per promoure l’educació.
  9. Creus que tots els infants haurien de tenir les mateixes oportunitats educatives? Per què?
  10. Redacta una breu opinió personal.

El consum responsable i el medi ambient

El consum responsable i el medi ambient

Text
El consum responsable consisteix a comprar i utilitzar productes de manera conscient, tenint en compte tant l’impacte ambiental com el social. En moltes ocasions, les persones compren més del que realment necessiten, cosa que genera un excés de residus i un ús innecessari de recursos naturals.

La producció massiva de béns pot provocar la sobreexplotació de matèries primeres, la contaminació de l’aire i de l’aigua, i l’acumulació de residus plàstics als oceans i als abocadors. Per aquest motiu, cada vegada més persones i institucions promouen el principi de les tres erres: reduir el consum, reutilitzar els productes i reciclar els materials.

Com a consumidors, tenim un paper fonamental en la protecció del medi ambient. Podem optar per productes duradors, evitar el malbaratament d’aliments, comprar de manera local i donar suport a empreses que respectin criteris ètics i sostenibles. Petites decisions quotidianes poden tenir un gran impacte en el futur del planeta.

Activitats

  1. Què és el consum responsable?
  2. Per què comprar massa productes pot ser un problema?
  3. Quins impactes ambientals es mencionen al text?
  4. Què significa reduir, reutilitzar i reciclar?
  5. Com afecta la producció massiva al medi ambient?
  6. Quin paper tenen els consumidors en aquest tema?
  7. Per què és important evitar el malbaratament?
  8. Escriu un exemple d’una compra responsable.
  9. Creus que la societat consumeix massa? Per què?
  10. Redacta una breu opinió personal.

L’ús excessiu de les xarxes socials

L’ús excessiu de les xarxes socials

Text
Les xarxes socials s’han convertit en una part essencial de la vida quotidiana de milions de persones arreu del món. A través d’aquestes plataformes, podem comunicar-nos amb amics i familiars, compartir fotos i opinions, informar-nos sobre l’actualitat i fins i tot aprendre coses noves. Tanmateix, l’ús excessiu de les xarxes socials pot tenir conseqüències negatives per al benestar emocional i el rendiment acadèmic.

Passar massa temps connectat pot provocar distraccions constants, dificultats per concentrar-se en les tasques escolars i una dependència excessiva del mòbil o l’ordinador. A més, l’exposició contínua a imatges ideals o vides aparentment perfectes pot generar comparacions, inseguretats i problemes d’autoestima.

Per aquest motiu, és important fer un ús responsable de les xarxes socials. Establir límits de temps, prioritzar les relacions presencials, dedicar temps a l’esport, la lectura i altres activitats fora de la pantalla són hàbits saludables que poden ajudar a mantenir un equilibri digital.

Activitats

  1. Què són les xarxes socials?
  2. Quins beneficis ofereixen segons el text?
  3. Quins problemes pot causar un ús excessiu?
  4. Com pot afectar la salut mental l’ús de les xarxes socials?
  5. Per què algunes persones se senten pressionades a les xarxes?
  6. Com pot afectar el rendiment acadèmic passar massa temps connectat?
  7. Què significa fer un ús responsable de les xarxes socials?
  8. Escriu un consell per reduir el temps davant de la pantalla.
  9. Creus que les xarxes socials són més positives o negatives? Per què?
  10. Redacta una breu opinió personal.

El canvi climàtic i la vida quotidiana

El canvi climàtic i la vida quotidiana

Text
El canvi climàtic és un dels problemes més greus que afronta el món actualment. Es refereix a l’augment progressiu de la temperatura del planeta a causa, principalment, de les emissions de gasos d’efecte hivernacle produïdes per l’activitat humana. Aquest augment està relacionat amb l’ús de combustibles fòssils, com el petroli, el carbó i el gas, que alliberen grans quantitats de diòxid de carboni a l’atmosfera.

Les conseqüències del canvi climàtic són cada vegada més evidents. Fenòmens com sequeres prolongades, inundacions, incendis forestals i onades de calor extremes afecten moltes regions del món. Aquests canvis impacten el medi ambient, la producció d’aliments, la disponibilitat d’aigua i la salut de les persones, especialment en les comunitats més vulnerables.

Per reduir els efectes del canvi climàtic, cal la implicació de governs, empreses i ciutadans. Accions com l’ús d’energies renovables, la reducció del consum d’energia, el reciclatge i el foment del transport sostenible poden contribuir a construir un futur més respectuós amb el planeta.

Activitats

  1. Què és el canvi climàtic?
  2. Quines són les principals causes del canvi climàtic?
  3. Quins fenòmens meteorològics extrems es mencionen al text?
  4. Com afecta el canvi climàtic a la vida de les persones?
  5. Quin paper tenen les activitats humanes en aquest problema?
  6. Per què la desforestació contribueix al canvi climàtic?
  7. Què poden fer els governs per reduir l’impacte ambiental?
  8. Escriu una acció quotidiana per cuidar el medi ambient.
  9. Creus que la societat fa prou per frenar el canvi climàtic? Per què?
  10. Redacta una breu opinió personal.

ARISTÒTIL: FILOSOFIA, CIÈNCIA I VIDA BONA

ARISTÒTIL: FILOSOFIA, CIÈNCIA I VIDA BONA

Aristòtil és una de les figures centrals de la història del pensament occidental. La seva filosofia constitueix un intent monumental d’explicar la realitat en la seva totalitat: des de la naturalesa dels éssers i el funcionament del coneixement fins a la vida moral, la política i la felicitat humana. A diferència de Plató, el seu mestre, Aristòtil no cerca la veritat en un món ideal separat, sinó en la realitat concreta, en allò que podem observar, estudiar i comprendre mitjançant la raó.

La seva actitud fonamental és la de l’admiració davant el món, que considera l’origen de la filosofia. Aquesta admiració impulsa la recerca de causes, explicacions i principis generals que donin sentit a l’experiència humana.

Vida, formació i context intel·lectual

Aristòtil va néixer l’any 384 aC a Estagira, en una família vinculada a la medicina i a la cort macedònia. Aquest entorn va afavorir el seu interès primerenc per la natura, el cos i els éssers vius, una inclinació que marcaria profundament la seva manera de fer filosofia.

Als disset anys va ingressar a l’Acadèmia de Plató a Atenes, on va romandre durant aproximadament vint anys. Durant aquest temps va assimilar molts dels plantejaments platònics, però progressivament va desenvolupar una postura crítica. Aristòtil respectava Plató, però considerava que la seva teoria del món de les Idees separava excessivament la realitat sensible de la veritable essència de les coses.

Després de la mort de Plató, Aristòtil va viatjar, va investigar i va ser tutor d’Alexandre el Gran, una experiència que li va permetre observar la política, la cultura i la naturalesa en diferents regions. Més tard va fundar la seva pròpia escola a Atenes, el Liceu, que es convertí en un centre de recerca científica, filosòfica i pedagògica.

Un paper destacat en aquesta comunitat intel·lectual el va tenir Teofrast, deixeble i successor d’Aristòtil, que va continuar i ampliar la recerca, especialment en el camp de la botànica i l’estudi empíric de la natura.

Aristòtil i Plató: de l’idealisme al realisme

La diferència fonamental entre Plató i Aristòtil rau en la manera d’entendre la realitat. Plató afirmava que el món sensible és imperfecte i canviant, i que la veritable realitat és el món de les Idees, etern i immutable. Aristòtil rebutja aquesta separació i sosté que no cal suposar un altre món per explicar aquest.

Per a ell, l’essència de les coses no es troba fora d’elles, sinó en les coses mateixes. La filosofia, per tant, no ha d’allunyar-se del món, sinó aprofundir en la seva estructura interna.

Aquesta postura representa un gir cap al realisme filosòfic i posa les bases del pensament científic posterior.

Teoria del coneixement: dels sentits a l’enteniment

Aristòtil sosté que el coneixement no és innat. La ment humana no neix plena d’idees, sinó que comença com una mena de taula en blanc. El coneixement s’inicia amb la percepció sensible: veiem, escoltem, toquem i experimentem el món.

A partir d’aquestes percepcions, la memòria acumula experiències, i l’enteniment és capaç d’abstraure allò que és comú en els casos particulars. Així, veient molts gats concrets, podem formar la idea universal de “gat”.

D’aquesta manera, Aristòtil estableix una teoria del coneixement basada en la experiència i la raó, anticipant els fonaments de l’empirisme científic.

Lògica i ciència: l’art de raonar correctament

Un dels llegats més duradors d’Aristòtil és la creació de la lògica formal. El seu instrument central és el sil·logisme, una forma de raonament que permet obtenir conclusions necessàries a partir de premisses generals.

Per exemple:

  • Tots els humans són mortals
  • Sòcrates és humà
  • Per tant, Sòcrates és mortal

Aquesta estructura no només garanteix la correcció del raonament, sinó que també fonamenta el coneixement científic, basat en deduccions rigoroses.

Metafísica: matèria, forma i la naturalesa de la realitat

Al cor de la metafísica aristotèlica hi ha la teoria hilemòrfica, segons la qual tot ésser material està compost de matèria i forma.

La matèria és allò de què una cosa està feta; la forma és allò que fa que aquesta cosa sigui el que és. Una estàtua, per exemple, és marbre (matèria) amb una forma determinada (forma humana). Cap de les dues pot existir separadament en la realitat concreta.

Aquesta concepció permet explicar la identitat de les coses sense recórrer a un món d’Idees separat.

Acte i potència: l’explicació del canvi

Aristòtil vol comprendre com és possible el canvi sense que una cosa deixi de ser ella mateixa. Per fer-ho, introdueix la distinció entre potència i acte.

La potència és allò que una cosa pot arribar a ser; l’acte és allò que és actualment. Una llavor és potencialment un arbre, mentre que l’arbre adult és l’actualització d’aquesta potència.

Així, el canvi és entès com el pas de potència a acte, una explicació que permet comprendre el desenvolupament natural de les coses.

Les quatre causes i la finalitat de la natura

Per explicar completament qualsevol realitat, Aristòtil afirma que cal considerar quatre causes:

  • Material: de què està feta una cosa
  • Formal: quina és la seva estructura
  • Eficient: qui o què l’ha produïda
  • Final: per a què existeix

Aquesta teoria mostra que la natura no és caòtica, sinó que actua amb finalitat. Aristòtil resumeix aquesta idea amb l’afirmació que la natura no fa res en va.

L’ànima: forma del cos i mortalitat

Una de les tesis més importants d’Aristòtil és la seva concepció de l’ànima. A diferència de Plató, no considera l’ànima una substància separada del cos, sinó la forma del cos viu, és a dir, el principi que li dóna vida i funció.

Distingim tres nivells d’ànima:

  • Vegetativa, pròpia de les plantes
  • Sensitiva, pròpia dels animals
  • Racional, pròpia dels humans

Com que l’ànima no existeix independentment del cos, Aristòtil conclou que no és immortal en sentit personal: quan el cos mor, l’ànima també mor. Aquesta posició contrasta profundament amb el dualisme platònic.

Biologia i recerca científica

Aristòtil no va ser només filòsof, sinó també un dels primers grans biòlegs de la història. Va estudiar i descriure centenars d’espècies animals i vegetals, classificant-les segons característiques anatòmiques i funcionals.

La seva metodologia es basava en:

  • Observació directa
  • Comparació d’espècies
  • Anàlisi de funcions vitals

Va concebre la vida com una escala natural en què cada ésser ocupa un lloc segons les seves capacitats.

Teofrast i la continuïtat científica

Teofrast, deixeble d’Aristòtil, va heretar i ampliar aquesta tasca, especialment en el camp de la botànica, fins al punt de ser considerat el pare de l’estudi científic de les plantes. La seva obra consolida el vessant empíric i naturalista del pensament aristotèlic.

Ètica: la felicitat com a fi últim

En l’àmbit moral, Aristòtil sosté que tota acció humana tendeix a un fi, i el fi suprem és la felicitat (eudaimonia). Aquesta no consisteix en el plaer, ni en la riquesa, ni en el poder, sinó en una vida d’acord amb la raó i la virtut.

La virtut no és innata, sinó que s’adquireix mitjançant l’hàbit i la pràctica. Som, en bona mesura, el resultat del que fem repetidament.

El terme mitjà i la prudència

Cada virtut es troba en un terme mitjà entre dos extrems: el defecte i l’excés. La valentia, per exemple, se situa entre la covardia i la temeritat.

La prudència és la virtut intel·lectual que permet aplicar els principis morals a situacions concretes, discernint què és el més adequat en cada cas.

L’amistat i la vida bona

Aristòtil dedica una reflexió profunda a l’amistat, que considera essencial per a una vida plena. Distingeix tres tipus d’amistat: per utilitat, per plaer i per virtut. Aquesta darrera és la més elevada, ja que es basa en el desig del bé de l’altre.

Sense amics, afirma Aristòtil, ningú no voldria viure, ni tan sols si posseís tots els altres béns.

Política: l’ésser humà com a animal polític

Aristòtil entén l’ésser humà com un animal polític, és a dir, un ésser que només pot desenvolupar-se plenament dins d’una comunitat. L’Estat no existeix només per garantir la supervivència, sinó per fer possible una vida justa i bona.

Analitza diverses formes de govern, distingint entre les que busquen el bé comú i les que es corrompen en benefici propi. Defensa un model equilibrat i moderat, que eviti els extrems.

Importància històrica i llegat

La influència d’Aristòtil és immensa. La seva obra va marcar la filosofia medieval, especialment en pensadors com Tomàs d’Aquino, i va influir en el naixement de la ciència moderna.

El seu llegat no és només un conjunt de teories, sinó una manera d’entendre el món: observar, raonar, buscar causes i viure d’acord amb la virtut.

Agustí d´Hipona

Sant Agustí d’Hipona va ser un dels pensadors més importants de la història del cristianisme i de la filosofia occidental. Va viure entre els segles IV i V, en una època de grans canvis polítics, socials i religiosos dins l’Imperi Romà. Les seves idees han influït durant segles tant en la religió com en la manera d’entendre l’ésser humà, el bé i el mal, el temps i la fe.

Sant Agustí va néixer l’any 354 a la ciutat de Tagaste, al nord d’Àfrica (actual Algèria). El seu pare, Patrici, era pagà, mentre que la seva mare, Mònica, era cristiana i va tenir una gran influència en la seva vida. De jove, Agustí va rebre una bona educació i va destacar com a estudiant. Va estudiar retòrica, és a dir, l’art de parlar bé i convèncer, una habilitat molt valorada en aquell temps.

Durant la seva joventut, Agustí no era cristià. Va portar una vida que ell mateix descriu com a desordenada, buscant el plaer i l’èxit personal. Durant molts anys va seguir una doctrina anomenada maniqueisme, que explicava el món com una lluita constant entre el bé i el mal. Tot i això, aquesta teoria no el va acabar de convèncer i va continuar buscant respostes a les grans preguntes de la vida.

Més endavant, Agustí es va traslladar a Roma i després a Milà, on va treballar com a professor de retòrica. A Milà va conèixer el bisbe Ambròs, les predicacions del qual el van ajudar a entendre millor el cristianisme. Després d’un llarg procés interior i moltes reflexions, Agustí es va convertir al cristianisme l’any 386. Ell mateix explica aquesta experiència al seu llibre Confessions, una de les seves obres més famoses.

Després de la seva conversió, Agustí va abandonar la seva carrera com a professor i va decidir dedicar la seva vida a Déu i a l’estudi. Va tornar al nord d’Àfrica i va ser ordenat sacerdot, i més tard bisbe de la ciutat d’Hipona. Com a bisbe, va tenir una vida molt activa: predicava, escrivia llibres, lluitava contra doctrines que considerava errònies i ajudava la seva comunitat.

Sant Agustí va escriure moltes obres, però algunes destaquen especialment. A Confessions, parla de la seva vida i de la seva relació amb Déu. A La ciutat de Déu, reflexiona sobre la història, la política i la religió, comparant la “ciutat de Déu”, basada en l’amor a Déu, amb la “ciutat terrenal”, basada en l’amor a un mateix. Aquest llibre va ser molt important després de la caiguda de Roma, ja que ajudava a entendre els esdeveniments des d’un punt de vista cristià.

Pel que fa al seu pensament, Sant Agustí creia que la fe i la raó no són contràries, sinó que es complementen. Pensava que per entendre el món cal creure, però també reflexionar. També va parlar molt del problema del mal, afirmant que el mal no és una cosa creada, sinó l’absència de bé. A més, va reflexionar sobre el temps, dient que el passat ja no existeix, el futur encara no ha arribat i que només vivim realment en el present.

Sant Agustí va morir l’any 430, durant el setge d’Hipona per part dels vàndals. Tot i la seva mort, el seu llegat ha continuat viu durant segles. Avui és considerat sant per l’Església cristiana i un dels grans pensadors de la història. Les seves idees encara s’estudien i continuen sent importants per entendre la filosofia, la teologia i la cultura occidental.

Preguntes de comprensió

  1. On i quan va néixer Sant Agustí d’Hipona?
  2. Quina influència va tenir la seva mare en la seva vida?
  3. Què és la retòrica i per què era important en l’època d’Agustí?
  4. Quina doctrina va seguir Agustí abans de convertir-se al cristianisme?
  5. Què va provocar la seva conversió al cristianisme?
  6. Quina funció va exercir a la ciutat d’Hipona?
  7. Quina és la temàtica principal del llibre Confessions?
  8. Quina diferència hi ha entre la “ciutat de Déu” i la “ciutat terrenal”?
  9. Com explicava Sant Agustí l’origen del mal?
  10. Per què creus que Sant Agustí és encara una figura important avui dia?

Aristòtil: resum idees principals

Aristòtil: vida, pensament i influència

Aristòtil (384 aC – 322 aC) va ser un dels filòsofs més importants de la història del pensament occidental. Va néixer a Estagira, a Macedònia, i va ser deixeble de Plató durant prop de vint anys a l’Acadèmia d’Atenes. Tot i això, el seu pensament va acabar diferenciant-se profundament del del seu mestre. Aristòtil va desenvolupar una filosofia pròpia, molt centrada en l’estudi de la realitat concreta, la naturalesa, l’ésser humà i l’ètica.

A diferència d’altres filòsofs anteriors, Aristòtil va abordar pràcticament totes les branques del saber: la lògica, la metafísica, la física, la biologia, la política i l’ètica. La seva influència ha estat enorme al llarg dels segles, especialment durant l’edat mitjana i fins a l’actualitat.

L’ètica d’Aristòtil

L’objectiu de la vida humana: la felicitat

L’ètica aristotèlica es basa en una pregunta fonamental: quin és el bé suprem de l’ésser humà? Aristòtil respon que aquest bé és la felicitat, que ell anomena eudaimonia. Ara bé, aquesta felicitat no és un estat emocional passatger ni un simple plaer, sinó una vida plena i bona, viscuda d’acord amb la raó.

Per Aristòtil, tots els éssers tenen una funció pròpia (ergon). La funció específica de l’ésser humà és viure racionalment. Per tant, la felicitat consisteix a exercir correctament la raó al llarg de la vida.

Les virtuts: hàbits del bon comportament

Aristòtil entén la virtut (areté) com un hàbit adquirit, no com una qualitat innata. Això significa que no naixem virtuosos, sinó que ens fem virtuosos mitjançant la pràctica i l’educació.

Distingim dos grans tipus de virtuts:

1. Virtuts ètiques o morals

Estan relacionades amb el caràcter i les emocions. Alguns exemples són:

  • la valentia
  • la generositat
  • la moderació

Aquestes virtuts regulen els nostres desitjos i accions.

2. Virtuts dianoètiques o intel·lectuals

Estan relacionades amb la raó i el coneixement, com:

  • la saviesa
  • la prudència (phronesis)
  • la intel·ligència

Aquestes virtuts s’adquireixen principalment mitjançant l’ensenyament.

El terme mitjà

Una de les idees més conegudes de l’ètica aristotèlica és la doctrina del terme mitjà. Segons Aristòtil, la virtut es troba entre dos extrems:

  • un excés
  • un defecte

Per exemple:

  • la valentia és el terme mitjà entre la covardia (defecte) i la temeritat (excés)
  • la generositat és el terme mitjà entre l’avarícia i el malbaratament

Aquest terme mitjà no és el mateix per a tothom, sinó que depèn de la situació i de la persona. Aquí és clau la prudència, que ens permet decidir correctament.

L’ètica i la política

Per Aristòtil, l’ésser humà és un animal polític (zoon politikon). Això vol dir que només pot desenvolupar-se plenament vivint en societat. L’ètica i la política estan íntimament relacionades, ja que una bona societat ha de promoure la virtut dels seus ciutadans.

L’educació moral és fonamental perquè les persones puguin arribar a ser felices i virtuoses.

La teoria hilemòrfica

Matèria i forma

La teoria hilemòrfica és una de les aportacions més importants d’Aristòtil a la metafísica. El terme prové del grec:

  • hylé = matèria
  • morphé = forma

Segons aquesta teoria, tots els éssers materials estan formats per matèria i forma.

  • La matèria és allò de què està feta una cosa (el substrat).
  • La forma és allò que fa que una cosa sigui el que és, la seva essència.

Per exemple, en una estàtua:

  • la matèria és el marbre
  • la forma és la figura concreta que representa

Aplicació als éssers vius i a l’ésser humà

En els éssers vius, la forma és l’ànima. Aristòtil entén l’ànima no com una substància separada, sinó com el principi vital del cos.

Distingeix tres tipus d’ànima:

  1. Ànima vegetativa (plantes): nutrició i creixement
  2. Ànima sensitiva (animals): percepció i moviment
  3. Ànima racional (humans): pensament i raó

En l’ésser humà, cos i ànima formen una unitat, i no poden existir separadament en la vida terrenal.

Acte i potència

Relacionada amb l’hilemorfisme hi ha la distinció entre potència i acte:

  • potència: allò que una cosa pot arribar a ser
  • acte: allò que ja és actualment

Per exemple, una llavor és un arbre en potència, i un arbre adult és l’arbre en acte. Aquesta teoria permet a Aristòtil explicar el canvi sense recórrer a mons separats.

Comparativa entre Aristòtil i Plató

Plató va ser el mestre d’Aristòtil, però tots dos mantenen diferències profundes:

PlatóAristòtil
Defensa el món de les IdeesDefensa una única realitat
Dualisme (cos / ànima)Unitat de cos i ànima
Coneixement innatConeixement a partir de l’experiència
El bé és una Idea supremaEl bé és la felicitat pràctica
Ètica més teòricaÈtica pràctica i basada en hàbits

En resum, Plató és més idealista, mentre que Aristòtil és més realista i empíric.

Preguntes

  1. Qui va ser Aristòtil i quina relació tenia amb Plató?
  2. Què entén Aristòtil per felicitat (eudaimonia)?
  3. Quina és la funció pròpia de l’ésser humà segons Aristòtil?
  4. Què és una virtut i com s’adquireix?
  5. Explica la diferència entre virtuts ètiques i dianoètiques.
  6. En què consisteix la doctrina del terme mitjà? Posa un exemple.
  7. Què és la teoria hilemòrfica?
  8. Com explica Aristòtil la relació entre cos i ànima?
  9. Què són l’acte i la potència?
  10. Assenyala dues diferències fonamentals entre Plató i Aristòtil.

Aristòtil: resum

L’ètica d’Aristòtil

L’ètica és la part de la filosofia que reflexiona sobre com hem d’actuar i què és una vida bona. Per a Aristòtil, l’objectiu principal de la vida humana és assolir la felicitat, que ell anomena eudaimonia. Aquesta felicitat no consisteix només a tenir plaer o riqueses, sinó a viure bé i actuar correctament al llarg de la vida.

Segons Aristòtil, la felicitat s’aconsegueix mitjançant la virtut. Les virtuts són qualitats positives del caràcter, com la valentia, la justícia o la generositat. Aquestes virtuts no són innates, sinó que s’adquireixen amb la pràctica i l’hàbit. Així, una persona esdevé justa actuant de manera justa repetidament.

Un altre concepte fonamental és el just terme mig. Aristòtil defensa que la virtut es troba entre dos extrems negatius: l’excés i el defecte. Per exemple, la valentia és el terme mig entre la temeritat (excés) i la covardia (defecte). El terme mig no és el mateix per a tothom, sinó que depèn de cada situació i persona.

Aristòtil també dona molta importància a la raó. Els éssers humans es diferencien dels animals perquè poden pensar i reflexionar. Per això, una vida bona és aquella que segueix la raó i pren decisions responsables. Actuar èticament vol dir pensar abans d’actuar i escollir allò que ens ajuda a millorar com a persones.

L’hilemorfisme

A més de la seva ètica, Aristòtil va desenvolupar una teoria filosòfica anomenada hilemorfisme. Segons aquesta teoria, tots els éssers estan formats per dues parts inseparables: la matèria i la forma.

La matèria és allò de què està feta una cosa, mentre que la forma és allò que fa que una cosa sigui el que és. Per exemple, en una estàtua, el marbre és la matèria i la forma és la figura que representa. No poden existir separades: sempre van juntes.

En el cas dels éssers humans, el cos és la matèria i l’ànima és la forma. Però Aristòtil no entén l’ànima com una cosa separada del cos, sinó com allò que dona vida, capacitat de pensar i d’actuar al cos. Això vol dir que cos i ànima formen una unitat.

L’hilemorfisme està relacionat amb l’ètica perquè, segons Aristòtil, si entenem què és l’ésser humà (un ésser racional), entendrem també com ha de viure: desenvolupant la raó i les virtuts.

Preguntes sobre l’ètica

  1. Quin és l’objectiu principal de la vida humana segons Aristòtil?
  2. Què són les virtuts i com s’adquireixen?
  3. Explica amb un exemple què és el just terme mig.
  4. Per què la raó és tan important en l’ètica aristotèlica?
  5. Segons Aristòtil, què vol dir viure bé?

Preguntes sobre l’hilemorfisme

  1. Què és l’hilemorfisme?
  2. Quina diferència hi ha entre matèria i forma?
  3. Posa un exemple d’objecte explicat amb matèria i forma.
  4. Com explica Aristòtil la relació entre cos i ànima?
  5. Per què l’hilemorfisme ajuda a entendre millor l’ètica d’Aristòtil?

Consum responsable i medi ambient

Consum responsable i medi ambient

Text

La globalització ha augmentat el consum de productes d’arreu del món. Això ha fet que tinguem més varietat i preus més baixos, però també ha provocat un augment de la contaminació i del consum de recursos naturals.

El consum responsable consisteix a comprar només allò que necessitem, escollir productes sostenibles i tenir en compte l’impacte social i ambiental del que consumim. Per exemple, produir roba a gran escala pot contaminar rius i generar residus, a més d’explotar treballadors.

Cada decisió de compra té conseqüències. Per això, cada vegada més persones intenten consumir de manera més conscient per reduir les desigualtats i protegir el medi ambient.

Activitats

  1. Què és el consum responsable?
  2. Com ha augmentat el consum amb la globalització?
  3. Quins problemes ambientals pot generar el consum excessiu?
  4. Posa un exemple de producte que tingui impacte ambiental.
  5. Quina relació hi ha entre consum i desigualtats socials?
  6. Per què és important informar-nos abans de comprar?
  7. Escriu dues accions de consum responsable.
  8. Creus que els joves poden ajudar a canviar els hàbits de consum?
  9. Relaciona consum responsable i medi ambient.
  10. Redacta una opinió personal.

La deslocalització d’empreses

La deslocalització d’empreses

Text

En un món globalitzat, moltes empreses busquen produir al menor cost possible. Per aquest motiu, algunes decideixen traslladar les seves fàbriques a altres països on els salaris són més baixos i les normes laborals menys estrictes. Aquest procés s’anomena deslocalització.

La deslocalització pot tenir conseqüències positives i negatives. En els països receptors pot crear llocs de treball, però sovint amb sous baixos i condicions precàries. En canvi, als països d’origen pot provocar l’atur de molts treballadors quan tanquen les fàbriques.

Aquest fenomen genera desigualtats i planteja un debat sobre la responsabilitat de les empreses i la necessitat de protegir els drets dels treballadors arreu del món.

Activitats

  1. Què és la deslocalització d’empreses?
  2. Per què algunes empreses decideixen deslocalitzar-se?
  3. Quines conseqüències té per als treballadors del país d’origen?
  4. I per als treballadors del país receptor?
  5. Creus que la deslocalització és sempre negativa? Per què?
  6. Quina relació té la deslocalització amb la globalització?
  7. Com poden defensar-se els drets dels treballadors?
  8. Escriu un exemple imaginari de deslocalització.
  9. Creus que les empreses haurien de tenir més responsabilitats socials?
  10. Opina breument sobre aquest fenòmen

La bretxa digital al món actual

La bretxa digital al món actual

Text

Vivim en una societat cada vegada més digital. Internet, els ordinadors i els telèfons mòbils són eines bàsiques per estudiar, treballar i comunicar-nos. Tot i això, no tothom té el mateix accés a la tecnologia.

La bretxa digital fa referència a les diferències entre les persones que tenen accés a internet i als recursos digitals, i les que no en tenen. Aquesta desigualtat es dona tant entre països rics i pobres com dins d’un mateix país.

Durant la pandèmia de la covid-19, la bretxa digital es va fer molt visible. Molts estudiants no podien seguir les classes en línia perquè no tenien ordinador, connexió a internet o un espai adequat per estudiar.

La globalització ha impulsat el desenvolupament tecnològic, però també ha posat de manifest la necessitat de garantir que tothom pugui accedir a aquestes eines en igualtat de condicions.

Activitats

  1. Què és la bretxa digital?
  2. Per què és un problema important en el món actual?
  3. Posa un exemple de bretxa digital dins d’un mateix país.
  4. Com va afectar la pandèmia a les persones sense accés a la tecnologia?
  5. Quines conseqüències pot tenir la bretxa digital en l’educació?
  6. Qui es beneficia més d’un món digitalitzat?
  7. Què poden fer els governs per reduir la bretxa digital?
  8. Creus que tenir accés a internet és un dret? Per què?
  9. Escriu una situació quotidiana en què utilitzis la tecnologia.
  10. Redacta una breu reflexió personal sobre aquest tema.

La globalització i el treball infantil

La globalització i el treball infantil

Text

La globalització ha connectat els mercats de tot el món i ha fet possible que molts productes que utilitzem cada dia es fabriquin en països llunyans. Roba, joguines o dispositius electrònics sovint es produeixen en països en vies de desenvolupament, on els costos de producció són més baixos.

En alguns casos, aquesta situació ha provocat l’ús de treball infantil. Molts nens i nenes han de treballar per ajudar les seves famílies, sovint en fàbriques, camps o mines, en condicions perilloses i sense poder anar a l’escola. Tot i que el treball infantil és il·legal en molts països, encara és una realitat en algunes zones del món.

Les empreses multinacionals poden beneficiar-se d’aquesta situació si no controlen d’on provenen els seus productes. Per això, cada vegada més organitzacions reclamen una globalització més justa, que respecti els drets dels infants.

Com a consumidors, podem tenir un paper important escollint productes de marques responsables i informant-nos sobre l’origen del que comprem.

Activitats

  1. Què és el treball infantil?
  2. Per què la globalització pot afavorir el treball infantil en alguns països?
  3. En quins sectors és més freqüent el treball infantil?
  4. Per què molts infants no poden anar a l’escola?
  5. Quin paper tenen les empreses multinacionals en aquest problema?
  6. Com pot afectar el treball infantil al futur d’aquests nens i nenes?
  7. Què poden fer els governs per evitar aquesta situació?
  8. Escriu una acció que puguis fer com a consumidor per reduir el treball infantil.
  9. Creus que és just comprar productes molt barats si saps que poden estar fets amb explotació infantil? Per què?
  10. Redacta una breu opinió personal.

René Descartes. Esquema de les “Meditacions metafísiques”

Esquema de la Primera Meditació

OBJECTIU DE LA PRIMERA MEDITACIÓ: Descartes mateix l’explica en poc més d’una ratlla: « (…) m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir generalment totes les meves antigues opinions.». El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències.

RESUM CARTESIÀ DE LA PRIMERA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Primera Meditació», diu així:

«A la Primera [Meditació], presento les raons per les quals podem dubtar generalment de totes les coses, i particularment de les coses materials, com a mínim mentre no tinguem cap altre fonament en la ciència que el que hem tingut fins ara. Perquè, malgrat que la utilitat d’un dubte tan general no se’ns mostri en  principi, és sempre molt gran per això: perquè ens deslliura de tota mena de prejudicis i ens prepara un camí molt fàcil per acostumar la nostra ment [‘esprit’] a separar-se dels sentits, i en fi, perquè fa que no sigui possible que poguéssim dubtar mai més que les coses que descobrim posteriorment són veritables». 

DIFERÈNCIA ENTRE EL DISCURS I LES MEDITACIONS: El dubte de les MEDITACIONS METAFÍSIQUES, no és exactament equivalent al del DISCURS DEL MÈTODE. El DISCURS és el pròleg a una sèrie de tractats científics i Descartes dubta com a científic: fa un dubte calculador, orientat envers la fundació de la ciència i a eliminar els errors.  Al DISCURS, el dubte està circumscrit i limitat al coneixement i a la manera de conèixer. No fa referència ni a l’existència mateixa del món (que mai no es posa en qüestió), ni a la coherència de l’acte de pensar.

En canvi, a les MEDITACIONS, Descartes dubta en tant que filòsof i discuteix amb filòsofs. El que planteja és un dubte de la voluntat: com que la voluntat humana és infinita, el dubte serà també infinit. Per això inclou la hipòtesi d’una manca de sentit existencial que és el ‘geni maligne’. 

ESQUEMA:

1.- Constatació de la falsedat de certes opinions

El punt de partida és el dubte. Decisió de desfer-se de les seves opinions i de cercar fonaments sòlids per a les ciències.

Mètode:

  • Cal criticar els fonaments de les pròpies opinions: és un dubte metòdic.
  • Quins són els fonaments de les opinions errònies? Els sentits. Com que els sentits corporals són de vegades enganyadors, es pren la decisió de dubtar de totes lesinformacions que en provenen. És un dubte hiperbòlic.

2.- Dubtar de l’existència dels objectes sensibles

  • Argument de la bogeria: Descartes el rebutja.
  • Argument del somni: com distingir el somni de la vigília?
  • Objecció: Els nostres somnis són còpies de coses reals. La imaginació inventa éssers inexistents a partir de la composició d’elements simples que existeixen. Conseqüència: és possible dubtar de ciències tal com la física l’astronomia, la medicina; però ara com ara no es pot dubtar de les matemàtiques.

3.- Dubtar de les essències matemàtiques

L’argument del somni és inoperant per a les essències matemàtiques

4.- Dubte hiperbòlic

  • Argument del déu enganyador: però és contrari a la bondat de Déu i aquest argument no és prou convincent.
  • Decisió d’enganyar-se un mateix amb la hipòtesi del geni maligne: és un dubte voluntari.

El dubte és radical, absolut (no se li escapa res).  

Esquema de la Segona Meditació

OBJECTIU DE LA SEGONA MEDITACIÓ: Arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement « (…) aquesta proposició: jo sóc, jo existeixo és necessàriament veritable, totes les vegades que jo la pronuncio o que la concebo en el meu esperit.»

RESUM CARTESIÀ DE LA SEGONA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Segona Meditació», diu així:

«A la Segona [Meditació], la ment [‘esprit’] que usant la seva pròpia llibertat suposa que totes les coses no són res i de l’existència de les quals dubta, reconeix que és absolutament impossible que, amb tot, ell mateix no existeixi. Això és d’una molt gran utilitat, en la mesura que d’aquesta manera fa més fàcilment la distinció entre les coses que li pertanyen, és a dir, les de naturalesa intel·lectual, i les que pertanyen al cos.»

ESQUEMA DE LA SEGONA MEDITACIÓ

La Primera Meditació es tanca amb una frase en què Descartes es pregunta si «algun dia i alguna llum del coneixement de la veritat seran suficients per aclarir les tenebres (del dubte) que acaben de ser agitades». La segona comença amb una altra metàfora; l’esperit es troba «com si de cop hagués caigut en aigües molt profundes» i ara es tracte de fer una progressió, segons l’ordre de raons, ‘more geometrico’, cap a la primera veritat: el ‘cogito’. 

1.- Com sortir del dubte?

  • Dubtant de tot; hi ha alguna cosa que resisteixi al dubte?
  • L’exercici mateix del dubte prova que jo, que dubto, existeixo.
  • La meva existència és la primera veritat clara i distinta, indubtable.

2.- Qui sóc?

  • Jo no sóc el meu cos perquè puc dubtar de la seva existència.
  • Sóc la meva ment-ànima? Però, què és la meva ment-ànima? La ment es redueix al pensament, única facultat que resisteix al dubte, en la mesura que el dubte és un exercici del pensament.
  • Sóc, doncs, una cosa que pensa: l’establiment del ‘cogito’ permet al ‘jo’ pensant que s’examini a si mateix. 

3.- Què és una cosa que pensa?

  • És una cosa que dubta, que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent. (És el conjunt de les activitats mentals i dels continguts de consciència).
  • Les facultats —és a dir, l’enteniment, la voluntat, la imaginació, i la facultat de sentir— depenen tan sols del subjecte (puc imaginar alguna cosa sense que aquesta cosa existeixi). Per tant les ‘cogitacions’ formen part del ‘cogito’.
  • Objecció: dificultat per a convèncer-se que la ment és més fàcil de conèixer que els objectes dels sentits. Sembla que mentre l’existència pot autoverificar-se en referència al món extern, el ‘cogito’ no ho pot fer.

4.- Un exemple: l’estudi del tros de cera, un objecte sensible

  • Com conec el tros de cera?
  • pels meus sentits (error! la cera és la mateixa sota diversos canvis!)
  • per la meva imaginació (error! és impossible imaginar tots els aspectes de la cera!).
  • només a través del meu judici (correcte! concebo que un tros de cera és alguna cosa extensa, flexible, variable: en tinc una idea!). 
  • L’afirmació «hi ha cera» no és una percepció, és un judici de l’enteniment que suposa l’existència de la meva ment [«esprit»]. Fins i tot si m’enganyo i la cera no existeix, la meva ment o el meu esperit existeixen perquè la pensen.
  • Més enllà del canvi en la forma de la cera (qualitatiu), la meva ment pensa que la cera no és una pura acumulació de qualitats sensibles. El coneixement de la cera ha de ser producte de l’enteniment, de la raó, i no dels sentits o de la imaginació.
  • L’estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant. El meu esperit és primer en l’ordre del coneixement en relació a les coses materials, en la mesura que és més fàcil de conèixer.

Esquema de la Tercera Meditació

OBJECTIU DE LA TERCERA MEDITACIÓ: Després de l’estudi del subjecte que coneix (quan ja estic segur de la meva existència), cal estudiar els objectes del coneixement. En aquesta Meditació es rebutja tota forma de sensibilitat i s’estableix el criteri d’evidència de la primera veritat, s’analitzen els continguts de la ment i Descartes demostra l’existència de Déu a partir de la presència en la ment de la seva idea.

ESQUEMA DE LA TERCERA MEDITACIÓ

1.- « Estic cert que sóc una cosa que pensa»

Només hi ha una sola cosa que es resisteix al dubte: la certesa que jo existeixo en tant que esperit (pensament, ment). Per tant, «puc establir com a regla general que totes les coses que concebem força clarament i amb força distinció, són totes veritables»

Que jo tingui idees només demostra l’existència de la meva ment (pensament, esperit) « Estic cert que sóc una cosa que pensa»

Problema: com determinar si aquestes idees són veritables? El que permet que pugui tenir la certesa de la meva existència és el fet de tenir-ne una idea clara i distinta.

Per evitar qualsevol dubte, cal provar l’existència de Déu i provar, a més, que no és enganyador: «… haig d’examinar si hi ha un Déu (…) i si trobo que n’hi ha un , haig d’examinar també si pot ésser enganyador: car sense el coneixement d’aquestes dues veritats no veig pas com podria ésser cert d’alguna cosa».

[ATENCIÓ: El mot ‘idea’ no s’usa en el sentit platònic de ‘model’, sinó en el més immediat de ‘representació mental’]

2.- Estudi dels meus pensaments.

Classificació: els meus pensaments són idees –com imatge de les coses– judicis, o voluntats.

Voluntats i idees són actes. Les meves idees i la meves voluntats no poden ser falses, si no fan referència a altra cosa que a elles mateixes. Tan sols els meus judicis poden ser falsos perquè relacionen les meves idees amb objectes exteriors i afirmen que són conformes a aquests objectes exteriors.

3.- D’on provenen les meves idees?

Són possibles 3 menes d’idees

  1. Innates, que neixen amb mi.
  2. Adventícies, producte d’alguna cosa exterior.
  3. Factícies, inventades per mi.

Hi ha un problema amb les idees adventícies: cal explicar per què podrien ser veritables. Les idees adventícies me les ensenya la natura, independentment de la meva voluntat. Però els meus sentits corporals poden enganyar-me (el sol no és com el veig!) ; per tant l’origen de les meves idees no pot ser cap prova de la seva veritat. En conseqüència Descartes abandona aquesta via que serà la que recullen després els empiristes.

4.- Estudi del contingut de les meves idees

Poden representar substàncies, accidents o Déu.

El principi de causalitat s’aplica a les idees: l’origen del contingut de cada idea ha de tenir com a mínim tanta realitat com la idea

Totes les meves idees poden provenir només de mi, i en conseqüència només proven la meva existència.

Tan sols una idea no pot provenir de mi mateix, la idea de Déu.

5.- Examen de la idea de Déu

Primera prova de la idea de Déu: estudi de la idea d’infinit

L’infinit no és la negació de la idea de finit. És un concepte primer.

Prova: si jo dubto és que tinc consciència d’una mancança: és a dir que tinc la idea d’un ésser més perfecte de mi, que sóc finit.

Objecció: la idea de finit podria ser el resultat d’una síntesi de totes les perfeccions que tinc en potència.

Resposta: però la meva perfecció augmenta gradualment, mentre que la perfecció de Déu és actual.

La idea d’infinit ve de Déu, per tant Déu existeix.

Segona prova: estudi de la causa de la meva existència

Sóc jo mateix la causa de la meva existència? No; perquè m’hauria donat totes les perfeccions que pugui imaginar i caldria que jo conservés l’existència en cada instant, cosa que no succeeix.

He estat creat per un altre ésser finit?  No; per la mateixa argumentació anterior. A més caldria que aquest ésser em pogués conservar actualment.

En conseqüència: només Déu pot ser la causa de la meva existència en tant que ésser finit, i la causa de la presència en mi de la idea d’infinit.

Déu és un ésser absolutament perfecte i no pot ser, doncs, enganyador
No sóc sol a existir. Déu existeix.  

Al món anglosaxó, l’argument cartesià sobre l’existència de Déu s’anomena didàcticament: «argument de la marca registrada». Quan un fabricant crea un producte acostuma a estampar-hi el seu propi logo. Doncs, bé: quan Déu ens crea estampa en la nostra ment la idea innata que tenim d’Ell. Descartes en diu: «la marca que l’obrer imprimeix en la seva obra»

També es pot explicar com «l’argument de la petja»: si no he estat mai en presència d’un ésser infinit no l’he pogut conèixer per experiència sensible, ni he pogut extreure aquesta idea d’un ésser finit, com sóc jo mateix. Tampoc no és possible que sumant un nombre molt gran de fets finits arribi a un ser infinit; per tant cal que suposi que la idea de Déu és anterior a la de mi mateix, la qual cosa no exclou que pugui tenir el seu origen en la meva ment. La naturalesa summament perfecta de la idea de Déu només pot provenir de quelcom més perfecte que la idea mateixa: per tant Déu ha d’existir necessàriament en tant que creador de les idees. Les idees innates serien, doncs, la petja de Déu en la nostra ment.   
 

Esquema de la Quarta Meditació

OBJECTIU DE LA QUARTA MEDITACIÓ: En les tres Meditacions anteriors Descartes s’ha elevat, mitjançant el Jo envers el coneixement del Déu. I ara es tracta de retornar al món. Però el Món és un lloc ple d’errades. En conseqüència, Descartes explica la seva teoria sobre l’error. Tota aquests Meditació vol respondre a la qüestió: ¿com és possible que jo m’enganyi?

RESUM DE LA QUARTA MEDITACIÓ: LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES inclouen un «RESUM» [‘Abregée’] de cadascuna de les parts de l’obra, estratègicament situat després de la ‘Dedicatòria’ als degans i doctors de la Facultat de Teologia de París i d’un prefaci en què es dedica a intentar mostrar que l’existència de Déu és compatible amb el seu sistema filosòfic. El text del Resum corresponent a la «Quarta Meditació», diu així:

«A la Quarta [Meditació], s’ha provat que totes les coses que nosaltres concebem molt clarament i molt distintament són totes veritat, i al mateix temps s’hi explica en què consisteix la naturalesa de l’error o falsedat; cosa que ha de ser necessàriament sabuda, tant per confirmar les veritats precedents com per confirmar les que segueixen. Però cal remarcar que no es parla en cap cas del pecat, és a dir, de l’error que es comet en la persecució del bé i del mal, sinó tan sols del que succeeix en el judici i en el discerniment del veritable i del fals, i que no pretenc de cap manera parlar de coses que pertanyen a la fe o a la conducta de la vida, sinó tan sols de les que fan referència a les veritats especulatives i que poden ser conegudes amb l’ajuda de la sola raó natural».
ESQUEMA:

1.- Constatació: a partir de la idea de Déu és possible descobrir un camí per al coneixement.

I això per dues raons: a) Si Déu és perfecte no és enganyador «puix que en tot frau i engany s’hi troba alguna forma d’imperfecció», de manera que es respon la hipòtesi del Geni maligne; i b) la meva facultat de jutjar no és enganyadora en la mesura que prové de Déu.

Problema: però no hi deixa de succeir que jo m’enganyo sovint.
2.- Com explicar que jo m’enganyi?

2.1.- Primera explicació: l’error és la marca de la meva imperfecció.

L’error és un defecte.

En la mesura que sóc un ésser finit, imperfecte, «un entremig entre Déu i el no-res», puc equivocar-me: «S’esdevé que m’equivoco perquè la potència que Déu m’ha donat per a discernir el veritable del fals, no és en mi infinita».

Problema: l’error no tan sols és un defecte, és també una privació, la negació de quelcom que jo hauria de tenir.

No hem d’acusar Déu en la mesura que resulta impossible comprendre les seves intencions.

2.2.- Segona explicació: l’error prové del desajustament entre les dues ‘potencies’ de la ment, l’enteniment finit i la voluntat infinita.

L’enteniment és una facultat del coneixement que concep les idees sense afirmar-les ni negar-les (sense dir ‘és veritat’ o ‘és fals’)

L’enteniment no és causa de l’error perquè no ens diu si les idees corresponen a la realitat. En la mesura que l’enteniment és limitat tan sols ens impedeix de poder conèixer-ho tot.

La voluntat és el lliure albir. En la mesura que la meva voluntat és il·limitada sóc a imatge de Déu.

3.- L’error és un judici fals.

‘Error’ és afirmar, sigui per prejudici o per precipitació, una idea que no és ni clara ni distinta. L’error no depèn del meu enteniment (que em proposa una idea o una altra), sinó de l’ús que faig de la meva voluntat.

4.- Com evitar l’error?

Si els judicis de la voluntat humana (limitada) respectessin la necessitat de la reflexió prèvia (enteniment) no es produiria l’error: «D’on neixen, doncs, els meus errors? És només d’això, a saber, que essent la voluntat molt més àmplia i extensa que l’enteniment, no la continc en els mateixos límits, sinó que l’estenc també a coses que no entenc»

Per tant cal no queixar-se de Déu: no m’ha condemnat a l’error; és possible evitar-lo: «I no tinc cap dret a plànyer-me, si Déu, havent-me posat al món, no ha volgut col·locar-me al rang de les coses més nobles i més perfectes; fins i tot tinc motiu d’acontentar-me que, si no m’ha donat la virtut de no errar gens (…) ha deixat si més no en el meu poder (…) retenir el meu judici sobre les coses la veritat de les quals no m’és clarament coneguda».

Mètode: el coneixement de l’enteniment ha de ser anterior a la decisió de la voluntat. Cal suspendre el judici mentre les idees no són encara clares i distintes. És una invitació a practicar el dubte metòdic en forma d’indiferència quan apareixen dues idees contràries entre si.

[«Indiferència» és un concepte que Descartes va introduir en l’edició francesa del text (originalment en llatí); es tracta d’una noció més estoica que escèptica]

Esquema de la Cinquena Meditació

OBJECTIU DE LA CINQUENA MEDITACIÓ:  En aquesta meditació es tracta de demostrar l’existència de Déu — l’única en què la idea implica necessàriament l’existència — a partir de les nocions matemàtiques. A partir del moment que tinc en la meva ment la idea de Déu, necessàriament, per la consideració de la seva natura, he d’admetre que Déu (summa perfecció) existeix necessàriament. Si Déu és pensat com a perfecte, no pot no-existir. Que la idea de Déu sigui evident garanteix el coneixement clar i distint de les altres coses.

En la meditació tercera s’havia justificat l’existència de Déu a partir de la meva ment (de la idea que està en mi) i se l’havia presentat com a causa de les meves idees. Ara es tracta de plantejar el tema des d’un altre punt de vista: es vol mostrar l’existència de Déu a partir del seu propi concepte. Hi ha idees que van lligades en la ment, com la de muntanya i vall. Si penso l’una necessàriament he de pensar altra [«no puc concebre un Déu sense existència, ni una muntanya sense vall» — paràgraf 4rt]. Si de la idea d’un triangle euclidià en puc deduir que la suma dels seus angles val dos angles rectes, igualment de la idea d’un ser sobiranament perfecte n’he de deduir la seva existència, en la mesura que l’existència és una perfecció.   

RESUM DE LA CINQUENA MEDITACIÓ:

1.- Estudi de les coses materials

.- Abans de considerar el problema de la seva existència, cal estudiar les idees que hom té (— les idees en tant que són en el meu pensament). Són idees distintes o confuses? [paràgraf 92 del text]

.- Examen de la idea d’extensió divisible: és una idea clara i distinta a partir de la qual s’han format les idees matemàtiques. El rerefons del text és platonitzant. («quan començo a descobrir-les em sembla que no aprenc res de nou, sinó més aviat recordo el que sabia abans»).

.- Les idees matemàtiques són idees innates, són veritables perquè són concebudes clarament i distinta («quan imagino un triangle; encara que potser no hi ha enlloc del món, fora del meu pensament, una figura així (…) no deixa d’haver-hi una certa natura, o forma o essència determinada d’aquesta figura, la qual és immutable i eterna, que no he inventat de cap manera i que no depèn del meu esperit»).  

.- Si són veritables, existeixen: són essències geomètriques («car és molt evident que tot el que és veritable és alguna cosa, i ja he demostrat abans que totes les coses que conec clara i distintament són veritables»). 

2.- Aplicació d’aquestes conclusions a la idea de Déu per tal de demostrar la seva existència.

.- Examen de la idea de Déu: Déu és un ésser absolutament perfecte. Com que l’existència eterna és una perfecció, pertany a la idea de Déu i, per tant, Déu existeix («… no trobo pas menys en mi la seva idea [de Déu], és a dir, la idea d’un ésser sobiranament perfecte, que la de la figura o nombre que sigui»).

.- Objecció: el pensament no imposa cap necessitat. No és perquè penso que una cosa existeix que la cosa (realment) existeix.

Però en el cas de Déu, és la idea de Déu en ella mateixa la que imposa l’existència de Déu. No sóc lliure de concebre un Déu sense existència (argument ontològic).

.- Observació: aquest raonament ens desconcerta perquè no es pot concloure la idea d’un ésser finit la seva existència, però es tracta aquí de la idea d’un ésser infinit.  

3.- Conseqüència de l’existència necessària de Déu

.- És possible adquirir una ciència matemàtica.

.- Déu garanteix la veritat de les meves idees clares i distintes.

.- El coneixement de Déu i de la seva bondat permet deixar de tenir dubtes sobre les idees matemàtiques. «… la certesa i la veritat de tota ciència depenen de l’únic coneixement del veritable Déu».

Esquema de la Sisena Meditació

OBJECTIU DE LA SISENA MEDITACIÓ: En aquesta meditació el problema és la fonamentació de l’existència dels objectes materials, és a dir de l’exterioritat. L’essència de l’Ésser infinit implica la seva existència, mentre que les essències finites només impliquen la possibilitat de dels objectes reals. En el primer moment de les Meditacions metafísiques l’existència la existència de les coses sensibles és tan sols possible. L’existència de Déu garanteix la veritat de l’odre geomètric  i, a més, com diu al primer paràgraf (106 del text): «la facultat d’imaginar que és en mi (…) és capaç de persuadir-me». El text acaba amb el rebuig del dubte.

ESQUEMA:

1.- Com provar l’existència dels objectes materials?

.- Pel fet que les idees geomètriques són clares i distintes es pot suposar l’existència dels cossos com a possible.

.- Distinció entre la imaginació i l’enteniment (la pura intel·lecció o concepció). Amb l’enteniment l’esperit es concentra en ell mateix; amb la imaginació [la facultat d’imaginar que és en mi] es gira envers els cossos. L’exercici de la imaginació suposa l’existència dels cossos exteriors. Es pot suposar la seva existència com a probable, però no com a necessària.   

.- Tornar-se envers la facultat de sentir amb l’objectiu de provar l’existència dels objectes materials.

2.- Es pot conèixer alguna cosa pels sentits?

.- Recapitulació de les antigues creences anteriors al dubte especialment de la tesi segons la qual les idees provenen dels sentits (posició empirista que serà rebutjada).

.- Record de les raons que ens portaven a dubtar dels sentits: de vegades els sentits són enganyadors [«torres que de lluny m’havien semblat rodones de prop són quadrades», al paràgraf 118 del text]. Hi ha dos qüestions a plantejar: ¿com distingir el somni de la realitat? I a més l’experiència em presenta coses contradictòries. Déu pot ser enganyador.

.- D’ara endavant, coneixent el meu esperit i Déu, es possible superar, al menys parcialment, el dubte referit al meu coneixement sensible: totes les meves idees clares i distintes corresponen a objectes produïts per Déu.

.- Estudi de les idees clares i distintes referides als objectes del món extern; tinc una idea de la meva ànima separada del meu cos. Algunes de les meves facultats es vinculen al cos (la imaginació, el moviment i la sensació).

.- Estic inclinat a creure que les meves idees sensibles provenen dels cossos exteriors. Si Déu no és enganyador, aquests cossos existeixen. Tanmateix només les idees clares i distintes són veritables.

3.- Examen del que m’ensenya la natura

.- Quines idees poden ser derivades de la naturalesa? Jo tinc un cos; la meva ànima i el meu cos estan units concretament; d’altres cossos existeixen.

.- La naturalesa m’ensenya el que és útil o perjudicial. Els coneixements sensibles s’han de diferenciar dels coneixements racionals, que són específics [tot i que «entre la ment i el cos hi ha una gran diferència en el fet que el cos per la seva naturalesa és infinitament divisible i la ment és indivisible (…) si perdés un peu, un braç o qualsevol altra part del cos, el cert és que això no suprimiria cap part de la ment»];.

.- Problema: la naturalesa m’enganya de vegades pel que fa als coneixements útils. Com explicar que l’home s’enganya pels sentits?

.- Explicació per l’ànima i el cos, dues substàncies distintes. Possibilitat d’error d’interpretació pel fet que el cos és una substància extensa i divisible. [«malgrat la bondat suprema de Déu la naturalesa de l’home entesa com un compost de ment i cos resulta de vegades fal·lible i enganyosa»]

.- Els errors dels sentits són accidentals, constitueixenun desarranjament del cos que és possible evitar estant atent, reflexionant amb ordre, cercant la claredat [«(apel·lant) als altres sentits, la memòria i l’enteniment per examinar-les»]. Però la majoria de les vegades la vida no espera i cal decidir-se abans d’un examen aprofundit. Hem de rebutjar els dubtes «hiperbòlics» (exagerats) perquè són la conseqüència d’una mala comprensió (per ex. de la confusió entre somni i vigília).

El text acaba enunciant una tesi central de l’antropologia cartesiana: «Com que la necessitat dels afers ens obliga sovint a decidir-nos, abans que hàgim tingut el lleure d’examinar-los prou acuradament, cal admetre que la vida de l’home és subjecta a equivocar-nos força sovint en les coses particulars i, en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura» .

BIBLIOGRAFIA:

René DESCARTES: Meditacions metafísiques. Trad. catalana i edició a cura de Robert Veciana i Tormo. Barcelona: Edicions 1984, 2005 (segona edició).

René DESCARTES: Meditacions metafísiques. Trad. catalana i edició a cura de Miquel Costa. Barcelona: Edicions 62, 2008.

Webgrafia:

Els esquemes de les “Meditacions” procedeixen de la Web de Filosofia de Ramon Alcoberro, http://www.alcoberro.info/index.htm

Les desigualtats derivades de la globalització

Les desigualtats derivades de la globalització

En les darreres dècades, el món s’ha tornat cada vegada més connectat. Gràcies als avenços tecnològics i a la millora dels transports i de les comunicacions, persones, mercaderies, idees i informació poden circular ràpidament d’un país a un altre. Aquest fenomen rep el nom de globalització i ha canviat profundament la manera com vivim, treballem i ens relacionem.

La globalització té molts aspectes positius. Per exemple, facilita l’intercanvi cultural entre pobles, permet accedir a productes d’arreu del món i fa possible que el coneixement científic i tecnològic arribi més ràpidament a molts llocs. També ha ajudat alguns països a desenvolupar la seva economia i a reduir la pobresa extrema.

Tot i això, la globalització també ha generat noves desigualtats i ha augmentat algunes que ja existien. Aquestes desigualtats es donen tant entre països com dins de cada societat.

Desigualtats entre països

Un dels principals problemes de la globalització és que no tots els països parteixen de la mateixa situació. Els països més rics i industrialitzats tenen més recursos econòmics, millor tecnologia i més poder polític. Això fa que sovint siguin ells qui prenen les decisions importants sobre el comerç mundial, els preus o les normes econòmiques.

En canvi, molts països en vies de desenvolupament depenen de l’exportació de matèries primeres o de la producció de béns a baix cost. Les empreses multinacionals hi instal·len fàbriques perquè els salaris són més baixos i les lleis laborals menys estrictes. Això pot generar feina, però sovint en condicions precàries, amb sous baixos, jornades molt llargues i poca seguretat laboral.

A més, els beneficis econòmics no sempre es queden al país productor, sinó que marxen cap als països on tenen la seu les grans empreses. Així, la diferència entre països rics i pobres pot augmentar.

Desigualtats socials dins dels països

La globalització també provoca desigualtats dins d’un mateix país. Les persones amb estudis, accés a la tecnologia i capacitat d’adaptar-se als canvis solen beneficiar-se més d’un món globalitzat. En canvi, les persones amb menys formació o que treballen en sectors tradicionals poden perdre la feina o veure empitjorades les seves condicions laborals.

Un exemple clar és la deslocalització: algunes empreses tanquen fàbriques en països on els costos són més alts i les traslladen a altres llocs on poden produir més barat. Això provoca atur en unes zones i explotació laboral en unes altres.

També existeix una bretxa digital, és a dir, una diferència entre les persones que tenen accés a internet, ordinadors i formació digital, i les que no. En una societat cada cop més digital, no tenir accés a la tecnologia pot significar quedar exclòs de moltes oportunitats educatives i laborals.

Globalització, pobresa i gènere

La globalització afecta de manera diferent homes i dones. En molts llocs del món, les dones ocupen feines més precàries, mal pagades i sense contracte, especialment en sectors com el tèxtil o el treball domèstic. Això ha fet que es parli de la feminització de la pobresa, ja que les dones representen una gran part de la població més vulnerable.

A més, les crisis econòmiques globals, com la provocada per la pandèmia de la covid-19, afecten especialment les persones amb menys recursos, augmentant la pobresa i la desigualtat.

El consum responsable i el comerç just

Davant d’aquestes desigualtats, han sorgit iniciatives com el comerç just, que defensa un model comercial més ètic. El comerç just aposta per pagar un preu adequat als productors, garantir condicions laborals dignes, respectar el medi ambient i evitar l’explotació infantil.

Com a consumidors, també tenim responsabilitat. Les decisions que prenem quan comprem roba, aliments o tecnologia poden contribuir a reduir o a augmentar les desigualtats. Informar-nos, consumir de manera responsable i exigir més justícia social són accions que poden ajudar a construir un món més equitatiu.

Reflexió final

La globalització no és bona ni dolenta per si mateixa. Tot depèn de com es gestioni i de si es tenen en compte els drets humans, la justícia social i el respecte pel medi ambient. Entendre les desigualtats que genera és el primer pas per poder actuar i participar activament com a ciutadans responsables en un món cada vegada més global.

Activitats i preguntes

  1. Què és la globalització? Explica-ho amb les teves paraules.
  2. Escriu dos aspectes positius i dos de negatius de la globalització.
  3. Per què els països rics es beneficien més de la globalització?
  4. Què és la deslocalització d’empreses?
  5. Com pot afectar la deslocalització als treballadors?
  6. Què entenem per bretxa digital? Posa’n un exemple.
  7. Explica què vol dir “feminització de la pobresa”.
  8. Per què moltes dones treballen en feines més precàries?
  9. Quina relació hi ha entre globalització i pobresa?
  10. Què és el comerç just i quins valors defensa?
  11. Creus que pagar més per un producte pot ser una manera de reduir desigualtats? Per què?
  12. Escriu una acció concreta que puguis fer tu per ser un consumidor responsable.
  13. Creus que la globalització pot arribar a ser més justa? Com?
  14. Relaciona globalització i drets humans.
  15. Redacta una breu opinió personal: la globalització t’afecta en el teu dia a dia? Com?

Ciutadania, tecnologia i transhumanisme

1. Com ens afecta la tecnologia?

Avui dia vivim envoltats de tecnologia: mòbils, ordinadors, rellotges intel·ligents, assistents de veu, plataformes digitals… Tan habituals que sovint no ens adonem del gran impacte que tenen en la nostra manera d’estudiar, treballar, comunicar-nos i prendre decisions.

Per exemple, quan li dius al teu assistent de veu que posi música, busqui informació o t’avisi d’una alarma, estàs utilitzant un sistema d’intel·ligència artificial (IA). La IA permet que els programes informàtics realitzin tasques que abans només podia fer la ment humana: reconèixer imatges i veus, aprendre d’exemples, resoldre problemes i fins i tot predir què voldràs veure a continuació en una plataforma de vídeos.

Aquesta tecnologia pot ser molt útil:

  • et recomana continguts adequats als teus gustos;
  • ajuda en la medicina detectant malalties;
  • organitza grans quantitats d’informació molt més ràpid del que ho faria una persona.

Però també genera dubtes: substituirà part de la feina dels humans? Serà justa? Pot tenir errors? Pot discriminar alguns col·lectius?

Un exemple actual és l’ús d’algoritmes per seleccionar personal en una empresa. Un algoritme pot analitzar centenars de currículums en segons. Però si el programa ha estat entrenat amb dades injustes (per exemple, més homes que dones en càrrecs importants), pot acabar afavorint inconscientment els homes. És el que es coneix com biaix tecnològic.

També existeix la desigualtat tecnològica: no tothom té el mateix accés a internet, dispositius o coneixements digitals. Això pot fer que persones o zones determinades quedin enrere en educació, feina o oportunitats.

Exemple positiu de tecnologia: el Fairphone

El Fairphone és un tipus de mòbil dissenyat perquè sigui fàcil de reparar, durador i fabricat amb materials obtinguts de manera més justa i sostenible. Intenta reduir l’impacte ambiental i social que tenen molts mòbils convencionals. Mostra que és possible fer tecnologia pensant també en les persones i en el planeta.

2. Podem anar més enllà de l’ésser humà? El transhumanisme

Les noves tecnologies no només afecten com treballem o ens comuniquem: també arriben al nostre propi cos. Ja existeixen implants que substitueixen òrgans danyats, pròtesis que es connecten al cervell o xips que permeten obrir portes o emmagatzemar informació.

D’aquí neix un moviment anomenat transhumanisme, que defensa que podem millorar les capacitats humanes —físiques, cognitives o sensorials— mitjançant la tecnologia. Els transhumanistes creuen que l’evolució humana no ha d’estar limitada per la biologia, sinó que podem “actualitzar-nos” com si fóssim un dispositiu electrònic.

Algunes idees transhumanistes inclouen:

  • allargar molt l’esperança de vida;
  • eliminar malalties genètiques;
  • augmentar la memòria i la concentració amb implants;
  • controlar dispositius només amb la ment;
  • tenir cossos híbrids entre biologia i tecnologia (ciborgs).

Aquests avenços plantegen preguntes morals i socials molt importants. Per exemple:

  • Només els més rics hi tindran accés?
  • Ens farà més humans o menys?
  • Podria augmentar la desigualtat?
  • Què passaria amb la identitat personal? Continuaries sent “tu” si canviessis moltes parts del teu cos?

Exemple real: una noia que es va implantar 50 xips

Una jove transhumanista va decidir posar-se múltiples xips i sensors per millorar el seu dia a dia. Per a ella, la tecnologia és una manera d’ampliar les capacitats del cos i experimentar el món d’una forma diferent. Explica que el seu objectiu no és “convertir-se en màquina”, sinó tenir una vida millor.

Aquest cas ens fa pensar:

  • depenem massa dels dispositius externs (mòbils, ordinadors)?,
  • seria bo portar-los implantats?
  • realment ens faria la vida més fàcil o ens crearia nous problemes?

3. Avantatges i riscos d’una humanitat millorada

El somni del transhumanisme és construir un futur on malalties, dolor i limitacions físiques siguin cosa del passat. Però els experts adverteixen que no tot és tan senzill.

Avantatges possibles

  • Cossos més sans i resistents.
  • Millor qualitat de vida per a persones amb discapacitat.
  • Menys malalties hereditàries.
  • Feines perilloses realitzades per robots o humans augmentats.
  • Major autonomia personal.

Riscos i problemes

  • Desigualtat entre humans “augmentats” i humans “normals”.
  • Perill de perdre llibertats si la tecnologia controla massa la nostra vida.
  • Dependre de grans empreses que fabriquen implants i sistemes.
  • Pèrdua d’intimitat si els dispositius recullen informació del nostre cos.
  • Dilemes ètics: fins on és correcte modificar el cos humà?

En definitiva, la tecnologia pot millorar-nos, però també pot separar-nos. La societat haurà de decidir com utilitzar-la de manera justa i responsable.

15 ACTIVITATS DE COMPRENSIÓ I REFLEXIÓ

Comprensió (1–6)

  1. Explica amb les teves paraules què és un algoritme i per a què serveix.
  2. Escriu dos avantatges i dos inconvenients de la intel·ligència artificial a la vida quotidiana.
  3. Què és el “biaix” en un algoritme? Posa un exemple inventat.
  4. Per què el Fairphone es considera un exemple de tecnologia responsable?
  5. Defineix “ciborg” amb un exemple propi.
  6. Què és el transhumanisme i quin és el seu objectiu principal?

Aplicació i anàlisi (7–11)

  1. Pensa en una tasca que avui faci una persona i que en el futur podria fer una IA. Quins avantatges i problemes hi veus?
  2. Imagina que una empresa utilitza un algoritme que discrimina un col·lectiu. Què hauria de fer l’empresa?
  3. Creus que seria just que només unes persones poguessin accedir a millores corporals? Quines conseqüències socials tindria?
  4. Quin implant tecnològic t’agradaria tenir (real o inventat) i per què? Quin risc podria tenir?
  5. Explica un cas de la vida real on depenguis molt de la tecnologia. Què passaria si et fallés?

Reflexió i opinió (12–15)

  1. Et sembla ètic allargar molt la vida humana amb tecnologia? Per què?
  2. Creus que els humans augmentats serien “més humans”, “menys humans” o simplement “diferents”? Justifica-ho.
  3. Penses que la tecnologia ens fa més lliures o més dependents? Dona exemples.
  4. Quines normes creus que hauríem de posar, com a societat, per regular els implants i les millores del cos?

Si…

Rudyard Kipling (1895)

“Si puedes mantener la cabeza en su sitio cuando todos a tu alrededor
la pierden y te culpan a ti.
Si puedes seguir creyendo en ti mismo cuando todos dudan de ti,
pero también toleras que tengan dudas.

Si puedes esperar y no cansarte de la espera;
o si, siendo engañado, no respondes con engaños,
o si, siendo odiado, no incurres en el odio.
Y aun así no te las das de bueno ni de sabio.

Si puedes soñar sin que los sueños te dominen;
Si puedes pensar y no hacer de tus pensamientos tu único objetivo;
Si puedes encontrarte con el Triunfo y el Desastre,
y tratar a esos dos impostores de la misma manera.

Si puedes soportar oír la verdad que has dicho,
tergiversada por villanos para engañar a los necios.
O ver cómo se destruye todo aquello por lo que has dado la vida,
y remangarte para reconstruirlo con herramientas desgastadas.

Si puedes apilar todas tus ganancias
y arriesgarlas a una sola jugada;
y perder, y empezar de nuevo desde el principio
y nunca decir ni una palabra sobre tu pérdida.

Si puedes forzar tu corazón, y tus nervios y tendones,
a cumplir con tus objetivos mucho después de que estén agotados,
y así resistir cuando ya no te queda nada
salvo la Voluntad, que les dice: “¡Resistid!”.

Si puedes hablar a las masas y conservar tu virtud.
O caminar junto a reyes, sin menospreciar por ello a la gente común.
Si ni amigos ni enemigos pueden herirte.
Si todos pueden contar contigo, pero ninguno en exceso.

Si puedes llenar el implacable minuto,
con sesenta segundos de diligente labor
Tuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,
y —lo que es más—: ¡serás un Hombre, hijo mío!”.

Examen Història de la Filosofia del curs passat resolt

Benvolguts alumnes, avui la idea era fer un repàs i dubtes, però em toca anar a la Xarxa de Competències Bàsiques.

Aquí teniu un examen que vaig fer el curs 2024-25 als meus alumnes de llavors sobre Plató i la solució al mateix d´un nivell aproximat al notable/notable alt. Fixeu-vos sobre tot en les respostes a l´exercici II i en com s´ha d´argumentar l´exercici III. En aquest últim encara es pot millorar més, si camufleu l´argumentari lògic dins d´un text narratiu, de manera que quedi més “humà”.

plató segon B (1)Descarga

MODEL COMPLET DE RESPOSTES

Exercici 1

Pregunta I. Síntesi del text

En aquest fragment de La República, Plató desenvolupa la seva classificació dels graus de coneixement dins l’analogia de la línia. Distingeix quatre nivells: imaginació i creença, que formen l’opinió i corresponen al món sensible i canviant; i pensament i coneixement, que formen la intel·ligència i corresponen al món intel·ligible i immutable de les essències. El text subratlla que aquests nivells mantenen una relació proporcional: així com l’essència és superior a la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió. Plató remarca també que, dins cada àmbit, hi ha jerarquies internes, ja que el coneixement és més elevat que el pensament, i la creença, més fiable que la imaginació.

Pregunta II. Significat dels termes

«coneixement»
Forma més alta de saber, assolida per la intel·ligència quan capta directament les Idees. És certesa completa, independent dels sentits i fundada en la contemplació racional de l’essència.

«essència»
La realitat veritable, eterna i immutable que constitueix el que les coses són en si mateixes. Les essències són les Idees, objecte propi del coneixement i font de tota veritat.

Pregunta III. Explicació ampliada del sentit de l’afirmació i justificació segons el pensament platònic

L’afirmació de Plató expressa la relació entre els dos grans dominis ontològics i epistemològics de la seva filosofia: el món sensible i el món intel·ligible. L’opinió es refereix a la “generació”, és a dir, al conjunt d’objectes sensibles sotmesos al canvi, la multiplicació i la imperfecció. Aquest món només pot produir creences, ja que els sentits no ofereixen estabilitat. En canvi, la intel·ligència es refereix a l’“essència”, les Idees, realitats immutables i perfectes que fonamenten tota veritat.

L’analogia estableix una proporcionalitat: així com l’essència és superior i més real que la generació, la intel·ligència és superior a l’opinió perquè ofereix coneixement segur. Aquesta jerarquia és coherent amb el dualisme ontològic platònic: el món sensible és mera aparença, mentre que el món intel·ligible és l’autèntic ser. També s’emmarca en la teoria de les Idees, segons la qual només el que és immutable és cognoscible. Des d’aquest punt de vista, Plató justifica que la ciència requereix superar les limitacions dels sentits i elevar-se dialècticament fins a la contemplació racional de les essències. Així, la proporció entre opinió i intel·ligència reflecteix la proporció entre aparença i realitat.

Exercici 2. La intuïció en Plató i Descartes

Intuïció en Plató

Per a Plató, la intuïció és la captació intel·lectual directa de les Idees. No prové dels sentits, sinó que és resultat d’un procés dialèctic que culmina en la visió immediata del Bé i de les essències. Aquesta intuïció té un component d’anàmnesi: l’ànima recorda allò que va contemplar abans d’encarnar-se. És, doncs, una “visió” intel·ligible que supera el pensament discursiu i permet accedir al coneixement pur, independent de qualsevol experiència sensible.

Intuïció en Descartes

En Descartes, la intuïció és la percepció clara i distinta que la ment capta d’una idea simple i evident. No és un record ni una contemplació d’entitats transcendentals, sinó un acte present de la raó que garanteix certesa absoluta. És el fonament de tot el sistema cartesià, perquè només el que és intuït amb evidència pot ser considerat coneixement segur. La intuïició és, doncs, un criteri metodològic de veritat.

Comparació

Tant Plató com Descartes entenen la intuïció com un mecanisme d’accés privilegiat a la veritat, però el seu contingut i la seva funció són diferents. Per a Plató, la intuïció revela essències objectives i transcendentals preexistents, i està vinculada al viatge de l’ànima cap al Bé. Per a Descartes, revela idees clares i distintes elaborades per la ment en l’acte present del pensament i serveix per fonamentar el coneixement científic. En Plató és un procés metafísic i espiritual; en Descartes, un procediment epistemològic i metòdic.

Exercici III

«La justícia és, fins a cert punt, una qüestió d’equilibri entre les parts de l’ànima de la ciutat i de cada home».

1. POSICIÓ A FAVOR

Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató.

2. ARGUMENTS A FAVOR (3)

Argument a favor 1:
Plató defineix la justícia com l’harmonia entre les parts de l’ànima —racional, irascible i concupiscible—. Quan cada part compleix la seva funció pròpia sota la direcció de la raó, hi ha ordre interior.

Argument a favor 2:
A la ciutat, la mateixa estructura es replica: governants, guardians i productors han d’actuar segons la seva funció. La justícia és una homologia entre ordre social i ordre psicològic.

Argument a favor 3:
L’equilibri produeix el bé comú: la raó, com a facultat orientada al bé, garanteix que passions i desitjos no dominin ni l’individu ni la comunitat.

3. ARGUMENTS EN CONTRA (3)

Argument en contra 1:
El concepte platònic no inclou idees modernes de justícia com drets, igualtat o justícia distributiva, i podria resultar incomplet.

Argument en contra 2:
El model de funcions fixes pot justificar una estructura social rígida i jeràrquica que limiti la mobilitat i la diversitat de rols.

Argument en contra 3:
No és evident que es pugui establir un paral·lel directe entre les parts de l’ànima i els grups socials: la societat és més complexa que un individu ampliat.

4. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS A FAVOR (3)

Contraargument al favor 1:
La teoria tripartida de l’ànima és més simbòlica que científica; no es pot demostrar empíricament que l’equilibri d’aquestes parts defineixi la justícia real.

Contraargument al favor 2:
L’analogia entre ciutat i ànima pot ser forçada: encara que una persona sigui justa, això no garanteix que la ciutat funcioni igualment de manera justa.

Contraargument al favor 3:
La supremacia de la raó pot ser discutida: emocions i desitjos poden contribuir a una vida bona i no necessàriament han de ser dirigits de manera jeràrquica.

5. CONTRAARGUMENTS ALS ARGUMENTS EN CONTRA (3)

Contraargument al contra 1:
Plató busca una definició estructural de justícia, no jurídica. El seu concepte d’harmonia pot servir com a base perquè qualsevol altre criteri modern tingui consistència.

Contraargument al contra 2:
Les funcions no són imposades arbitràriament: Plató defensa una educació meritocràtica que identifica les aptituds naturals i assigna tasques segons la competència.

Contraargument al contra 3:
L’analogia no pretén ser una identitat literal, sinó un recurs pedagògic per entendre que tant l’ànima com la ciutat requereixen ordre intern.

6. CONCLUSIÓ

Conclusió:
Estic d’acord amb l’afirmació segons la teoria política i psicològica de Plató. Dins el marc conceptual de Plató, la justícia és essencialment equilibri. Tant l’individu com la polis són justos quan cadascuna de les seves parts exerceix la funció que li correspon sota la direcció de la raó. Aquesta concepció destaca la dimensió estructural i harmònica de la justícia, que permet integrar el bé individual i el col·lectiu. Malgrat les crítiques que es poden fer des de perspectives contemporànies, el plantejament platònic és coherent i fonamental per comprendre la seva filosofia política.

Aristòtil i el camí cap a la millor versió d’un mateix

Aristòtil i el camí cap a la millor versió d’un mateix

La Laia va arribar a classe amb la motxilla plena de llibres i el cap una mica espès. No era fan de la filosofia; sempre li semblava massa abstracta. Però aquell dia el professor havia escrit una frase curta i intrigant a la pissarra: “Res no existeix sense finalitat.”

—Avui —va dir el professor—, coneixerem Aristòtil i tres de les seves idees més importants: l’hilemorfisme, l’ètica i la teleologia.

La Laia va sospirar, pensant que seria una classe d’aquelles d’escoltar i fer veure que entenia. Però el professor va començar una història que la va captivar sense adonar-se’n.

Feia més de dos mil anys, Aristòtil caminava sovint pels jardins de la seva escola a Atenes. Observava els arbres, els animals, els núvols… Ho mirava tot amb uns ulls que volien entendre. Un dia, va veure un fuster transformant un tronc en una cadira, i aleshores ho va entendre: res és només el que veiem a simple vista.

Va anomenar aquesta idea hilemorfisme, una paraula rara que vol dir que tot està fet de matèria i forma. La matèria és el material —la fusta d’un banc, el ferro d’un clau—, mentre que la forma és el que converteix aquest material en un objecte concret: el disseny que fa que la fusta sigui banc i no escombra.

Mentre escoltava, la Laia va mirar la seva pròpia taula: matèria —plàstic i metall— i forma —el disseny que la fa ser una taula.

—Aquesta idea també s’aplica a nosaltres —va dir el professor—. El cos és la matèria. La forma és l’ànima, allò que ens dona vida i ens permet pensar, sentir i decidir.

La Laia va arrufar el front: per primera vegada, li semblava que entenia què volien dir els filòsofs amb “ànima”.

Però Aristòtil no es va aturar aquí. Ell pensava que totes les coses tenen una finalitat, un propòsit cap al qual tendeixen de manera natural. A això li va dir teleologia.

Una llavor té la finalitat de convertir-se en un arbre. Una cria d’ocell està destinada a volar. I els éssers humans? Segons Aristòtil, la nostra finalitat és utilitzar la raó i viure bé.

La Laia va trobar aquesta idea sorprenent. Si tot té un propòsit, quin és el d’ella?

El professor va continuar explicant que per a Aristòtil, viure bé no volia dir passar-s’ho sempre bé o tenir molta sort. Volia dir aconseguir la felicitat profunda, allò que ell anomenava eudaimonia. Aquesta felicitat s’assoleix quan una persona es converteix en la millor versió d’ella mateixa.

I com s’hi arriba? Mitjançant la virtut. Les virtuts no són poders màgics ni qualitats innates; són hàbits de fer les coses bé. Tal com un esportista s’entrena per millorar, les persones han d’entrenar el seu caràcter.

Aristòtil també deia que cada virtut és un punt mig entre dos extrems negatius. Aquesta idea s’anomena doctrina del terme mig. El professor en va posar un exemple ben clar:

—La valentia és la virtut. L’extrem per defecte és la covardia; per excés, la temeritat. Entre els dos hi ha el punt just.

La Laia va pensar en la vegada que no havia gosat defensar una amiga. “Potser em vaig quedar massa cap a la covardia”, va admetre per primera vegada.

La idea que li va agradar més va ser saber que la virtut s’entrena. Que no cal ser perfecte d’entrada; només cal moure’s cap al punt mig, pas a pas.

Quan la classe s’acabava, el professor va fer la connexió final:

—Recordeu: som matèria i forma, diu l’hilemorfisme. I la nostra forma és una ànima racional: això ens fa humans. Doncs bé, la teleologia diu que tot tendeix a un fi. I el nostre fi natural és usar aquesta raó per actuar amb virtut i aconseguir una vida plena.

La Laia va mirar la frase de la pissarra: “Res no existeix sense finalitat.” Ara tenia sentit. Va pensar en ella mateixa: una persona amb cos, amb pensament, i amb un camí per recórrer. Un camí que depenia de les seves decisions, de les virtuts que decidís practicar i del seu propi “terme mig”.

Aquella tarda, caminant cap a casa, va observar una llavor al terra del parc i va somriure, pensant: “També jo tinc el meu propi propòsit. I puc créixer cap a ell.”

ACTIVITATS DE COMPRENSIÓ

  1. Explica amb les teves paraules què és l’hilemorfisme i posa un exemple d’un objecte amb la seva matèria i forma.
  2. Segons Aristòtil, què és l’ànima i per què és important per entendre l’ésser humà?
  3. Què és la teleologia i com la pots observar en la vida quotidiana?
  4. Segons Aristòtil, quin és el fi o finalitat natural dels humans?
  5. Què significa “eudaimonia”? Per què no és només “felicitat” en el sentit habitual?
  6. Explica què és una virtut segons Aristòtil.
  7. En què consisteix la doctrina del terme mig? Dona’n un exemple diferent del text.
  8. Per què Aristòtil pensa que les virtuts s’aprenen i no neixen amb nosaltres?
  9. Com relaciona Aristòtil la raó amb la manera correcta de viure?
  10. Quina escena de la narració mostra que la Laia comença a aplicar les idees d’Aristòtil? Explica-la amb les teves paraules.

ELS REIS CATÒLICS I EL SEU LLINATGE FINS A FELIP II

Quan parlem dels Reis Catòlics, ens referim a Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, dos monarques que van marcar profundament la història d’Europa i del món. El seu casament, celebrat el 1469, no només va ser una unió entre dues persones, sinó també l’inici d’una unió dinàstica entre Castella i la Corona d’Aragó. Tot i que encara no es pot parlar d’un “estat espanyol” tal com l’entenem avui, sí que van posar les bases d’un projecte polític compartit.

El seu regnat va estar ple d’esdeveniments decisius. L’any 1492, després de segles de conflicte, van conquerir Granada, l’últim territori musulmà a la península Ibèrica. Aquell mateix any van finançar l’expedició de Cristòfol Colom, que va arribar a Amèrica i va obrir la porta a un nou món d’intercanvis, conquestes i colonització. Amb aquests èxits, els Reis Catòlics van reforçar el seu poder i van començar a governar de manera més centralitzada, amb l’objectiu de controlar millor els seus regnes i d’unificar la religió sota el catolicisme.

Dels seus fills, la que tindria més importància per a la successió seria Joana, coneguda popularment com Joana la Boja. Aquest sobrenom, però, ha estat molt discutit, ja que molts historiadors creuen que els seus problemes emocionals van ser exagerats pels qui volien apartar-la del poder. Joana es va casar amb Felip “el Bell”, hereu de la poderosa família dels Habsburg, una de les dinasties més influents d’Europa.

La mort prematura de Felip i l’estat mental de Joana van provocar una situació complicada. Tot i que ella continuava sent legalment reina, no va poder governar i va ser reclosa a Tordesillas. El seu fill, Carles, acabaria heretant els seus drets. Quan Carles I va pujar al tron el 1516, tot just arribava dels Països Baixos i parlava poc castellà. Malgrat això, va reunir un conjunt d’herències impressionant: Castella i Aragó (i les colònies americanes) procedien de la seva mare; Àustria i altres territoris europeus provenien del seu pare i dels seus avis paterns.

L’any 1519, Carles va ser elegit emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, i així adoptava el títol de Carles V. Amb ell, la monarquia hispànica es va convertir en una potència mundial. El seu imperi abastava Europa, Amèrica i parts d’Àsia i Àfrica. Era tan extens que molts afirmaven que “mai no s’hi ponia el sol”. Però governar territoris tan diversos no era gens fàcil: va haver de lluitar contra França, enfrontar-se als prínceps protestants alemanys i frenar l’expansió de l’Imperi Otomà al Mediterrani. A més, a Castella hi va haver la revolta de les Comunitats, que expressava el malestar de ciutats que se sentien ignorades en la política reial.

Amb el pas del temps, Carles I es va cansar de les responsabilitats i les guerres. L’any 1556, va abdicar i va dividir l’imperi: al seu germà Ferran I, li va cedir la part austríaca i el títol imperial; al seu fill Felip II, tots els territoris hispànics, incloent-hi les colònies americanes, Itàlia, els Països Baixos i nous dominis a Àsia.

Felip II va ser un rei molt diferent del seu pare. Prefeia governar des d’un punt fix i tenir un control detallat de tot el que passava. De fet, el 1561 va establir Madrid com a capital, una decisió clau per centralitzar l’administració. Sota el seu regnat, l’imperi espanyol va arribar al seu moment de màxima expansió.

Felip II va continuar ampliant els territoris d’ultramar i va impulsar missions a Amèrica i Àsia. Les Illes Filipines reben el seu nom en honor seu. També va aconseguir una important victòria contra els otomans a la batalla de Lepant (1571), on la flota cristiana va frenar l’avanç turc al Mediterrani. Malgrat aquests èxits, no tot va anar bé. El 1588, Felip II va enviar l’anomenada Armada Invencible per derrotar Anglaterra i imposar-hi una monarquia catòlica, però l’operació va fracassar per tempestes i errors estratègics.

La història que va dels Reis Catòlics fins a Felip II és, en realitat, la història del naixement i creixement d’un gran imperi. En només tres generacions, la monarquia hispànica es va convertir en una de les potències més influents del món. Però també és la història de conflictes, de decisions difícils i de grans canvis que marcarien el futur de molts territoris durant segles.

ACTIVITATS DE LECTURA I COMPRENSIÓ

1. Preguntes de resposta directa

Respon breument:
a) Qui formava el matrimoni dels Reis Catòlics?
b) Quin any es va conquerir Granada?
c) Per què Joana no va governar?
d) Qui va heretar finalment la corona i per què?

2. Completa frases amb informació del text

a) L’expedició de Colom es va finançar l’any ________.
b) Carles I també és conegut com a Carles ________.
c) Felip II va establir la capital a ________ l’any ________.

3. Ordena cronològicament aquests fets

– Abdicació de Carles I
– Conquesta de Granada
– Elecció de Carles V com a emperador
– Viatge de Colom
– Trasllat de la capital a Madrid

4. Identifica les idees principals

Escriu la idea principal de cada paràgraf del text (5 línies màxim per paràgraf).

5. Relaciona personatge – descripció

Relaciona:

  1. Felip “el Bell”
  2. Joana
  3. Carles I
  4. Felip II
  5. Isabel I

A. Va centralitzar el govern a Madrid.
B. Va ser reina però no va governar.
C. Va finançar l’expedició de Colom.
D. Emperador d’un immens imperi europeu.
E. Marit de Joana i membre dels Habsburg.

6. Veritable o fals (justifica)

Indica si és cert o fals i justifica amb una frase:
a) Carles I va governar només a la península Ibèrica.
b) Felip II va guanyar la batalla de Lepant.
c) Joana no va tenir fills.

7. Causes i conseqüències

A partir del text, identifica:
a) Una causa i una conseqüència de la conquesta de Granada.
b) Una causa i una conseqüència de l’abdicació de Carles I.

8. Troba tres exemples de “centralització del poder”

Assenyala al text tres moments en què algun rei intenta concentrar més poder.

9. Localitza informació explícita i implícita

a) Dona un exemple d’informació explícita (que apareix literalment).
b) Dona un exemple d’informació implícita (que es dedueix però no s’explica directament).

10. Resum final

Fes un resum de 10 a 12 línies explicant la successió dinàstica des dels Reis Catòlics fins a Felip II.

Activitats Educació per a la ciutadania i valors ESO-2

1. Els reptes del món actual

Avui dia fem servir tecnologia constantment, però sovint no pensem d’on surten els aparells que utilitzem. Hi ha jocs interactius, com Walikale, que expliquen d’una manera senzilla quins conflictes i problemes socials hi ha darrere la fabricació d’un mòbil: des de l’extracció de minerals fins que arriba a les nostres mans.

Quan parlem del futur, moltes coses depenen de les decisions que prenem ara. Un dels problemes més greus és l’augment de la desigualtat econòmica: cada vegada es genera més riquesa, però està mal repartida i molta gent encara viu amb molt poc. Això provoca tensions, conflictes i inestabilitat entre països i dins de cada societat.

També vivim en un món molt connectat comercialment. Això pot ser positiu, però també pot crear relacions injustes entre productors, empreses i països. Per això és important replantejar-nos com consumim i com distribuïm la riquesa.

La tecnologia, ben utilitzada, pot millorar molts aspectes de la nostra vida: ens ajuda a treballar més eficientment, a tenir una educació més personalitzada, a diagnosticar malalties i a connectar-nos amb els altres. Tot i així, si no es regula bé, pot ampliar les diferències socials, perjudicar el medi ambient o deixar al marge qui no hi té accés.

Més ciència, si us plau

A Europa, la inversió en recerca i innovació és d’un percentatge notable del PIB, però encara insuficient en comparació amb altres zones del món. A Espanya, aquesta inversió és especialment baixa i va quedar lluny dels objectius marcats fa uns anys.

La pandèmia de la covid-19 va fer evident com de necessària és la ciència per afrontar situacions difícils i per avançar cap a un futur més sostenible. Invertir en recerca no només significa crear tecnologia, sinó també millorar la qualitat de vida, reduir desigualtats i trobar solucions a problemes que ens afecten a tots.

2. Desigualtat i pobresa

La desigualtat es manifesta en molts àmbits: en l’accés als estudis, a la salut, a la tecnologia o a les oportunitats laborals. Però la més visible és la desigualtat econòmica, que separa les persones segons el que guanyen o el que poden permetre’s.

La pobresa apareix quan algú no té recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques: una alimentació adequada, una llar digna, atenció sanitària, energia o serveis bàsics del dia a dia. Tot i que durant anys va disminuir, avui torna a créixer en molts llocs a causa del canvi climàtic, la inestabilitat política, els conflictes i la crisi arran de la pandèmia.

La pobresa no és exclusiva de zones llunyanes: també es dona en països rics. Hi ha persones grans que viuen soles, famílies que no arriben a final de mes i migrants que intenten començar una nova vida amb pocs recursos. A més, cada vegada afecta més les dones, que sovint carreguen amb responsabilitats familiars i treballen en feines mal pagades.

Un exemple proper és el nombre creixent de persones que dormen al carrer en ciutats com Barcelona. Diverses entitats alerten que aquesta situació no para d’augmentar i que cal fer-hi front amb més recursos, més sensibilització i més implicació ciutadana.

3. Globalització i relacions comercials

La globalització ha transformat la manera com viatgem, ens comuniquem i consumim. Gràcies als avenços tecnològics, podem compartir informació a l’instant, conèixer altres cultures i accedir a productes d’arreu del món. Però aquesta connexió també fa que moltes coses s’uniformitzin: tendències, música, moda i hàbits de consum.

Els moviments comercials són més ràpids i segurs que mai, cosa que permet que tinguem productes de tot el planeta. Però també pot generar problemes: algunes empreses traslladen les fàbriques a països on la mà d’obra és més barata, mentre que els petits productors locals tenen dificultats per competir.

Un cas clar és el de la roba: moltes peces es dissenyen en un país, es fabriquen en un altre i es venen en un tercer. Aquest procés permet preus baixos, però sovint implica condicions laborals dures i salaris molt baixos.

Davant això, el comerç just proposa un model alternatiu: pagar preus més dignes, garantir condicions laborals segures, evitar el treball infantil i invertir part dels beneficis en projectes comunitaris. També aposta per tècniques de producció respectuoses amb el medi ambient.

4. Ciència i límits ètics

La ciència avança molt ràpid i això obre possibilitats que fa uns anys semblaven impossibles. Però també planteja dilemes: fins on s’hauria de permetre investigar? Qui decideix què és acceptable i què no?

Temes com la manipulació genètica, la creació d’aliments artificials, les proves mèdiques amb organismes humans o l’experimentació amb animals generen debats intensos. La majoria d’experts coincideixen que calen normes ètiques que orientin la recerca i assegurin que aquests coneixements s’apliquen de manera responsable.

La Declaració Universal dels Drets de l’Animal, per exemple, defensa que els animals no han de patir dolor psicològic ni físic i que sempre que sigui possible s’han d’utilitzar mètodes alternatius a l’experimentació.

Activitats

Comprensió i reflexió

  1. Explica amb les teves paraules què és la desigualtat i posa un exemple que hagis vist al teu entorn.
  2. Per què creus que la tecnologia pot augmentar les diferències entre persones?
  3. Tria un punt del text i resumeix-lo en un tuit (màxim 280 caràcters).
  4. Quines conseqüències positives i negatives té la globalització segons el text?
  5. Què vol dir “feminització de la pobresa”? Explica-ho amb un exemple inventat.
  6. Quina relació hi ha entre canvi climàtic i pobresa?
  7. Què creus que passaria si desaparegués el comerç just?

Pensament crític

  1. Estàs d’acord que hauríem d’invertir més en ciència? Per què?
  2. Creus que tots els avenços científics s’haurien d’aplicar? O n’hi ha que s’haurien de prohibir? Raona la teva opinió.
  3. Quines decisions teves poden influir en la desigualtat global?
  4. Estaries disposat/da a pagar més per un producte fabricat en bones condicions laborals? Per què sí o per què no?

Creativitat

  1. Imagina un invent futur que pugui reduir la desigualtat i explica com funcionaria.
  2. Redacta un mini-diàleg entre dues persones que discuteixen sobre si és ètic experimentar amb animals.
  3. Fes una llista de “10 idees per fer del món un lloc més just” basant-te en el text.
  4. Dissenya un eslògan per animar a consumir productes de comerç just.

Els Sofistes


Els sofistes no eren una escola filosòfica pròpiament dita, sinó una resposta a una necessitat política. A l’Atenes democràtica calia saber parlar bé en públic, i per això apareixen aquests mestres, dedicats a ensenyar retòrica i filosofia pràctica.

La sofística és, doncs, un moviment cultural amb diversos autors. Representa el pluralisme i la llibertat d’expressió de la democràcia.

Idees principals dels sofistes

  • Fenomenisme: només l’aparença és real.
  • Subjectivisme: l’ésser humà és el criteri de veritat.
  • Escepticisme: no hi ha veritats universals, una cosa pot ser veritable i falsa alhora.
  • Convencionalisme: la societat no és natural, sinó fruit d’un pacte.
  • Positivisme: les lleis són creades pels homes, no pels déus.
  • Relativisme: les normes varien segons l’època, la societat i els interessos.

Alguns sofistes destacats

  • Gòrgies (483–380 aC)
    Era un gran mestre de retòrica i defensava idees paradoxals com:
    1. Res no existeix.
    2. Si alguna cosa existeix, no la podem conèixer.
    3. Si la podem conèixer, no la podem comunicar.
      Aquestes tesis mostraven el poder del llenguatge: amb retòrica es poden defensar fins i tot les idees més absurdes. Gòrgies va acabar defensant un escepticisme profund.
      Valorava la paraula com un instrument capaç de persuadir, emocionar i transformar les persones, com un medicament que pot guarir o fer mal. També va reflexionar sobre l’art com un “engany” intel·ligent que ennobleix tant a qui el crea com a qui el comprèn.
  • Protàgores (480–410 aC)
    És famós per la seva frase: “L’home és la mesura de totes les coses”. El seu pensament és relativista, però no tan extrem com el de Gòrgies. Creia que la virtut es podia assolir i que la retòrica servia per expressar-la.
    Va criticar la religió tradicional i va adoptar una posició agnòstica sobre els déus, cosa que el va portar a ser condemnat a l’exili. Filosòficament, influït per Heràclit i Demòcrit, defensava que la realitat es manifesta en oposicions i contradiccions. Per a ell, el coneixement i la virtut es poden aconseguir a través de l’aprenentatge i la pràctica.
  • Cal·licles
    Defensava que la filosofia només servia per a l’educació juvenil, però que en la vida adulta era més útil dedicar-se als negocis i al poder. La seva idea central era la contraposició entre naturalesa (physis) i llei/convenció (nomos).
    Segons ell, les lleis humanes són convencions imposades pels febles (la majoria) per protegir-se dels forts. La veritable justícia és la natural: el dret del més fort a dominar el més feble.
    Per això, l’home superior no ha d’obeir normes socials, sinó buscar el plaer, el poder i el predomini sobre els altres. Aquesta força i recerca del plaer serien la seva autèntica virtut (areté), i conduirien a la felicitat.

[Text revisat el 24/9/2025]

Periodes de la Filosofia a la Grècia Clàssica. Introducció als Presocràtics

periods_pensament_grec_presocraticsDescarga

Períodes del pensament grec — Introducció als Presocràtics

A grans trets, podem parlar de cinc períodes clau en el pensament grec. Penseu-hi com a cinc moments de l’esperit —cinc èpoques, cinc grans temes i cinc estils de filosofar.

1) Període físic o presocràtic (finals s. VII – inicis s. V aC)

Aquí neix la filosofia. La primera gran pregunta és l’arkhé (el «principi» o element bàsic del qual està fet el cosmos). La filosofia arrenca a Milet (Àsia Menor). El primer filòsof de nom conegut és Tales, també físic i matemàtic.

A l’escola de Milet hi trobem tres noms clau: Tales, Anaximandre i Anaxímenes. Són sofos (savis generalistes) més que no pas filo-sofos.

Una segona línia important són els pitagòrics (a la Magna Grècia, el sud d’Itàlia). Posaran les matemàtiques al centre: per a ells, l’arkhé són els nombres i el cosmos és com un gran teorema.

Un tercer corrent obre el meló del canvi i de la metafísica (quan l’arkhé “físic” entra en crisi): «Per què hi ha ésser? Per què l’ésser canvia?». Aquí destaquen Heràclit d’Èfes (el canvi com a logos, és a dir, raó/ordre) i Parmènides d’Elea (nega el canvi, perquè no podem conèixer ni dir el no-ésser).

En art, és el període arcaic: els famosos kouroi, figures rígides i hieràtiques.

2) Període humanístic (s. V aC)

És l’esplendor màxima de la cultura grega, amb Atenes al capdavant (època de Pèricles). Políticament, pesa la memòria de les guerres Mèdiques: tot i la destrucció inicial, la victòria grega a Salamina obre una etapa d’esplendor cultural i polític. És quan es construeix el Partenó.

En art destaca Fídies, l’escultor vinculat al Partenó: l’antropomorfisme portat a la seva perfecció.

És també el moment en què es consolida la democràcia. En filosofia sobresurten dos grans grups:

  • Sofistes: mestres ambulants que eduquen els futurs polítics. Filosofia pràctica i relativisme: res no és absolutament veritat o mentida; tot depèn de com s’argumenta. Gran interès pel llenguatge i la retòrica.
  • Sòcrates (condemnat a mort el 399 aC): cerca definir conceptes ètics com el Bé o la Justícia. No escriu; conversa per provocar l’autoreflexió. Defensa l’intel·lectualisme moral (l’home bo és savi) i la ‘docta ignorància’ («només sé que no sé res»).

El gran tema del moment és el nomos (la llei) i la diferència entre lleis físiques (universals, no manipulables) i lleis polítiques (concretes, manipulables). La paraula esdevé l’eina principal per transformar el món i dominar l’assemblea.

La polèmica Sòcrates–sofistes va sobre la paraula: per als sofistes, és eina de poder; per a Sòcrates, és instrument de veritat.

Es forja un ideal de ciutadà, el kalós kai agathós (bell i bo): l’home harmònic, íntegre. En Renaixement, en trobarem ressò al model d’‘uomo universale’.

3) Període central o ontològic (s. IV aC): Plató i Aristòtil

Època clau marcada per la crisi progressiva de la polis (després de la guerra del Peloponès). En filosofia, es busca aclarir la metafísica: la pregunta central és «què és l’ésser?»

Per a Plató, l’ésser són les Idees: models intel·ligibles que les coses sensibles ‘imiten’ o ‘participen’. Cal un Món de les Idees per donar coherència al llenguatge i als valors (Justícia, Bondat…). Hi ha dos móns: el sensible (còpia) i l’intel·ligible (model).

Aristòtil critica separar els universals de les coses: la Idea és a la cosa. Explica el moviment amb l’acte i la potència, i en ètica proposa la via mitjana i una teoria de la prudència (Ètica a Nicòmac). Redescobert a l’edat mitjana, el seu vocabulari marcarà segles de filosofia escolàstica.

4) Període ètic (s. III aC): crisi social i hel·lenisme

De la mort d’Alexandre fins a l’arribada de Roma. S’estén la cultura grega, però s’ensorren les llibertats de les polis. L’àgora perd pes i creix l’individualisme; la confiança en la política minva.

La gran pregunta és pràctica: com ha d’actuar el savi? Domina la retirada de la vida política. Tres escoles principals:

  • Estoics: el mal existeix; el savi l’assumeix amb autocontrol.
  • Epicuris: busquen la felicitat mitjançant la moderació i ‘viure amagat’ (fora de la política); l’amistat com a eix vital.
  • Cínics: postura radical i provocadora; rebuig de convencions socials i de la veritat com a tal; actitud iconoclasta.

5) Període religiós o romà (s. II aC – s. II/III dC)

Grècia sota Roma. La filosofia entra en decadència i proliferen sectes religioses. Es reinterpreten escoles antigues en clau mística, amb interès pel més enllà.

  • Neopitagòrics: recuperen el pitagorisme, horòscops i mística.
  • Neoplatònics: relectura del platonisme; Plotí influeix molt en Agustí i, amb ell, en el pensament cristià.

Per a conèixer el punt de vista pagà en la polèmica amb els cristians: l’‘Alelthe logos’ (Discurs veritable contra els cristians) de Cels.

El pas del mite al logos

Sallusti deia: «Això no va passar mai, però sempre existeix». El mite (‘paraula’ en grec) és una narració simbòlica transmesa per tradició. No és ‘veritat o mentida’ literal, sinó un indici que apunta a veritats humanes profundes. El logos no destrueix el mite; en neix i el reformula.

Tipus de mites, segons funció:

  • Cosmogònics (origen del món).
  • Teogònics (origen dels déus).
  • Antropogònics (origen de l’home).
  • Etiològics (origen i sentit d’institucions).
  • Escatològics (més enllà i fi del món).
  • Morals (lluita entre bé i mal).

Sovint es barregen; per això cal l’hermenèutica (interpretació profunda).

A Grècia, els mites travessen sobretot la tragèdia (Èsquil, Sòfocles, Eurípides): funció educativa (catarsi). Molts relats adverteixen de la hybris (desmesura); l’antídot és la sofrosine (prudència).

Tres formes de hybris a dominar: moira (destí), daimon (sort/caràcter), àte (bogeria o encegament de l’ànima).

Apol·lo i Dionís: ordre i rauxa, complements

Apol·lo simbolitza l’ordre, el seny i la mesura (déu ‘aeri’, olímpic; arc i lira). Dionís, la fecunditat, el vi, la festa i el teatre (rauxa). No són oposats irreconciliables: es complementen. A Delfos, a l’hivern, Apol·lo ‘marxa’ i s’honora Dionís; l’equilibri entre ambdós és la clau.

Elements d’història de la Grècia arcaica

Cap al 1400 aC arriben a Grècia grups aqueus (i després doris). Destrueixen la civilització minoica de Creta (imperi talassocràtic, comerç amb Egipte; palaus com Knossos). Es perd l’escriptura minoica i no reapareix fins al s. IX aC (alfabet fonètic).

La polis (ciutat-estat) aglutina diversos demos (clans). Cada polis és independent; poden federar-se en guerra. El sinecisme (unificació) s’atribueix a herois fundadors (com Teseu a Atenes).

Delfos: centre religiós panhel·lènic (l’‘omphalos’). L’oracle, amb respostes ambigües, orienta ciutats i particulars. Jocs: en origen, militars i funeraris (no sempre hi hagué ‘treva olímpica’).

Grècia com a unitat cultural

No hi ha nació/estat unificat: cada polis és sobirana i només el ciutadà és subjecte de drets (els metecs, no). Tot i això, els grecs es reconeixen per llengua, rituals i costums comuns (Heròdot).

El problema de l’alétheia (veritat com a des-velament)

‘Alétheia’ vol dir literalment ‘des-ocultament’. La veritat s’entén com despertar, treure el vel del que restava amagat. A diferència d’altres cultures antigues (on la veritat és privilegi dels déus i de castes), els grecs van confiant que l’home pot assolir-la amb la raó. Això és arriscat (hybris) i sovint ‘es paga’, però inaugura el camí filosòfic.

En síntesi: la veritat no és un privilegi reservat, sinó una conquesta humana (difícil!) i base de la comunicació objectiva.

Dites dels Set Savis de Grècia (selecció)

Grup semilegendari (akmé: inicis s. VI aC) associat a la sofrosine i el logos. La llista típica (Plató, Protàgores) inclou: Tales, Bies, Pítac, Soló, Cleòbul, Quiló i Misó (a vegades Periandre).

  • Cleòbul: «Lo òptim, la mesura»; «sigues bon oïdor, no gran parlador»; «no t’enorgulleixis ni t’enfonsis».
  • Soló: «Res en excés»; «posa segell de silenci a les paraules i d’oportunitat al silenci»; «aconsella el millor, no el més agradable».
  • Quiló: «Coneix-te a tu mateix»; «domina el teu ànim»; «no desitgis l’impossible».
  • Tales: «Sigues bell en les obres, no només en el rostre»; «difícil, conèixer-se»; «la mesura, el teu oracle».

Cinc factors que expliquen el pas del mite al logos

  • Econòmic: país pobre i comercial → contacte amb altres pobles i relativització d’idees.
  • Sociològic: polis independents → poder a prop i crítica pública a l’àgora → individualisme i isonomia.
  • Religiós: sense casta sacerdotal única → llibertat d’interpretar mites i criticar supersticions (medicina d’Hipòcrates).
  • Educatiu: participació política obligatòria → debat i pensament no dogmàtic (idiota = no participa).
  • Ciència egípcia importada: geometria i física sense càrrega sagrada → idea d’ordre, proporció i ‘cànon’ de bellesa.

Resum ràpid: el mite parla d’un ordre ‘tràgic’ imposat pels déus; el logos, d’un ordre físic comprensible per la raó.

L’escola jònica: physis i arkhé

La physis (‘natura’) ve de ‘brotar/néixer’: no és estàtica, sinó en esdevenir (dínamis). Existeix per necessitat i és eterna; no és creada. La podem conèixer perquè hi ha arkhé: principi organitzador que ‘mana’ i dona ordre. Sense arkhé hi hauria caos, no cosmos.

Per a un grec, l’arkhé és alhora origen, fi, substrat que no canvia i element que dona sentit i estructura.

Milet: Tales, Anaximandre i Anaxímenes

Tales (c. 630–546 aC), comerciant i científic pràctic, és el primer a formular un arkhé físic: l’aigua. Trenca amb el relat mític (com l’‘Oceà’ d’Homer) i proposa una explicació material i verificable.

Anaximandre (610–547 aC) fa un pas d’abstracció amb l’apeiron (l’indeterminat), un principi físic però no concret, que anticipa la ‘potència’ aristotèlica.

Anaxímenes (588–524 aC) torna a un element físic: l’aire (condició vital, omnipresent; creu erròniament que no pesa). Se li atribueix també una formulació primerenca de la teoria dels quatre elements.

Connexió amb els pitagòrics

Amb la conquesta persa d’Àsia Menor, el focus filosòfic es desplaça a la Magna Grècia. Allí floreixen els pitagòrics i, més tard, els sofistes.

Els pitagòrics

Pitàgores (probablement històric) funda a Crotona una comunitat amb components místics, polítics i científics. Distingien ‘acusmàtics’ (novicis en silenci) i ‘matemàtics’ (els iniciats).

L’arkhé són els nombres: el cosmos com a gran equació. Descobreixen el nombre π, l’arrel quadrada, l’escala musical i el teorema. La irrupció dels irracionals i dels signes ± trenca la màgia numèrica i afebleix la secta.

Políticament conservadors, els pitagòrics controlen ciutats fins a les revoltes de finals del s. VI. Plató recull el seu llegat (diferència entre nombre pur i cosa; dos móns; creació d’escola).

La polèmica del canvi: Heràclit i Parmènides

Hegel (s. XIX) llegirà Heràclit com a pare de la dialèctica (tot esdevé) i Parmènides com a racionalista radical (el canvi és impossible). Més matisat: tots dos cerquen la unitat de l’ésser, però per camins diferents.

Heràclit d’Èfes

Aristòtil el veu com a hereu de Milet (arkhé simbòlic: el foc). Procedent d’una família aristocràtica, s’allunya de la política. Se’l coneix com ‘l’Obscur’. Ens han arribat uns 150 fragments.

Quatre eixos (Bréhier): (1) la guerra/lluita com a mare de totes les coses; (2) unitat de l’ésser; (3) el fluir perpetu; (4) l’ús irònic dels contrastos i del llenguatge. L’eslògan ‘no et banyaràs dues vegades al mateix riu’ sintetitza el canvi constant.

El logos no és ‘invent’ humà, sinó el sentit que recollim del món: governa el conjunt i fa que el canvi no sigui absurd. Tots els humans hi participem (pertany a l’ànima).

L’escola d’Elea i Parmènides

A Elea (Vèlia), Xenòfanes funda una línia crítica de religió i antropomorfisme diví. Parmènides n’és la gran figura.

Parmènides d’Elea

El seu ‘Poema’ (Peri phýseos) defensa que el canvi és contradictori (no es pot passar de ser a no-ésser). Distingirà la via de la veritat (és i no pot no ser) i la de l’opinió (aparences sensibles). Ser i pensar són el mateix.

L’ésser és inengendrat, indestructible, immòbil, il·limitat i únic. Zenó, el deixeble, n’argumenta en contra del moviment amb les apories (Aquil·les i la tortuga).

Després d’Heràclit i Parmènides: atomistes

Per conciliar raó i aparença, Empèdocles parla d’Eros (unió) i Eris (discòrdia). Els atomistes, Leucip i Demòcrit, proposen que l’ésser són àtoms i el no-ésser, el buit: no són contraris absoluts, sinó complementaris. El món s’explica per agrupacions i separacions d’àtoms en el buit (teoria que reviurà a la física del s. XIX).

En resum, el pensament grec transita del relat mític a la recerca racional d’un ordre (arkhé) i d’un sentit (logos) del món, passant per debats sobre el canvi, l’ésser, l’ètica i la ciutat. Aquest llegat estructura bona part de la cultura europea posterior.

Pensament crític

Cultura i Valors Ètics

Miquel Amorós

  1. Fem el que és correcte?

Valors i ciutadania per a adolescents

1. Introducció

L’adolescència és un moment vital en què els joves comencen a qüestionar-se els seus valors, la seva identitat i el seu paper a la societat. En aquest període sorgeixen moltes preguntes fonamentals:

  • Què és just?
  • Com diferenciar el que és correcte del que és incorrecte?
  • Fins a quin punt som lliures en les nostres decisions?
  • Quina relació existeix entre les lleis, la moral i la consciència personal?

L’objectiu d’aquesta proposta és introduir els alumnes en la reflexió filosòfica i moral a través de situacions pràctiques properes a la seva vida. El tema central, formulat com a pregunta, serà:

Fem el que és correcte?

Al llarg de vuit apartats, treballarem conceptes com la justícia, el bé i el mal, la llibertat, els valors, les normes, la moralitat i la legalitat. Tot plegat mitjançant dilemes, debats i activitats participatives que fomentin el pensament crític.

Els filòsofs de referència seran:

  • Plató, amb la seva visió de la justícia i les lleis.
  • Aristòtil, amb la seva ètica de la virtut i la idea que l’ésser humà és un animal polític.
  • Immanuel Kant, amb el seu imperatiu categòric i la defensa del deure moral.

2. Metodologia

La metodologia es fonamenta en tres pilars:

  1. Situacions problema: cada tema comença amb un dilema o història pràctica que els alumnes han d’analitzar.
  2. Diàleg filosòfic: inspirats en el mètode socràtic, es fomenta la discussió guiada, el contrast d’opinions i l’argumentació.
  3. Activitats participatives: jocs de rol, debats, redaccions curtes, murals i judicis simulats.

La meta no és “donar respostes”, sinó aprendre a pensar críticament i construir criteris propis.

3. Desenvolupament temàtic

Situació 1: Reconèixer la injustícia i la desigualtat

Situació problema:
 Al menjador escolar, alguns alumnes es colen sempre a la cua i es serveixen més menjar que la resta. Els altres ho veuen, però ningú diu res per por a ser criticat.

Concepte clau: Justícia.

Activitat:

  • Debat en petits grups: és just el que passa? Per què alguns callen?
  • Role play: uns fan de qui es cola, altres de qui calla i altres de qui protesta.
  • Reflexió escrita: “Una situació en què vaig veure una injustícia i com hi vaig reaccionar”.

Filòsof: Plató (La República): la justícia com a equilibri i ordre en la comunitat.

Situació 2: Saber què està bé i què està malament

Situació problema:
 Un company troba un mòbil perdut al pati. Pot quedar-se’l, portar-lo a secretaria o vendre’l.

Concepte clau: Bé i mal moral.

Activitat:

  • Debat: quines opcions hi ha? Quina és la correcta i per què?
  • Redacció breu: “Què faria jo i per què?”
  • Tancament: identificació de criteris (egoisme, utilitat, respecte a l’altre).

Filòsof: Aristòtil: la virtut com a hàbit que ens porta a obrar bé.

Situció 3: Pensament crític i filosofia

Situació problema:
 Un influencer a les xarxes afirma que consumir un producte concret “et farà més feliç i exitós”. La majoria ho creu sense qüestionar-ho.

Concepte clau: Pensament crític.

Activitat:

  • Anàlisi de la publicitat: quins arguments fa servir? Són vàlids?
  • Debat socràtic: com sabem si alguna cosa és veritat?
  • Exercici: “3 preguntes crítiques que ens hauríem de fer abans de creure alguna cosa”.

Filòsof: Sòcrates i Plató: la maièutica i la recerca de la veritat.

Situació 4: Natura humana, condició humana i identitat personal

Situació problema:
 Un alumne comenta: “Jo sóc el que els meus amics pensen de mi. Si no els agrado, no valc res”.

Concepte clau: Identitat personal.

Activitat:

  • Dinàmica: cada estudiant escriu tres qualitats personals i les comparteix.
  • Mural col·lectiu: “El que ens fa humans”.
  • Debat: som el que els altres diuen o el que nosaltres pensem de nosaltres mateixos?

Filòsof: Aristòtil: l’ésser humà com a “animal polític”, que necessita de la comunitat però conserva la seva pròpia identitat.

Situació 5: Llibertat i moralitat

Situació problema:
 Un grup d’alumnes decideix fumar d’amagat darrere l’institut. Diuen: “Som lliures de fer el que vulguem”.

Concepte clau: Llibertat i deure moral.

Activitat:

  • Debat: la llibertat consisteix a fer el que vull o a actuar responsablement?
  • Votació argumentada: fumar és un acte lliure o una esclavitud?
  • Tancament amb exemples de llibertat responsable.

Filòsof: Kant: la llibertat no és fer el que vull, sinó obrar d’acord amb el deure moral.

Situació 6: Els valors

Situació problema:
 En una assemblea de classe, hi ha conflicte perquè alguns volen parlar sempre i altres mai no participen.

Concepte clau: Valors (respecte, igualtat, solidaritat, diàleg).

Activitat:

  • Pluja d’idees: quins valors són importants a la convivència escolar?
  • Creació d’un “codi de valors de la classe”.
  • Joc: cada grup defensa un valor i explica per què és essencial.

Filòsof: Aristòtil: la virtut com a hàbit que construeix el caràcter.

Situació 7: Normes i sentiments morals

Situació problema:
 Un alumne copia en un examen. El professor no se n’adona, però un company ho veu i dubta si dir-ho.

Concepte clau: Normes i sentiments morals (culpa, vergonya, empatia).

Activitat:

  • Debat: què pesa més, la norma o la lleialtat a l’amic?
  • Exercici d’escriptura: “Un moment en què vaig sentir culpa o vergonya”.
  • Anàlisi d’un cas real de la premsa sobre frau.

Filòsofs: Kant: el respecte com a base de la moral; Aristòtil: la justícia com a virtut.

Situació 8: Moralitat i legalitat

Situació problema:
 Un grup organitza una manifestació sense permís oficial per protestar pel preu del transport escolar. La llei ho prohibeix, però ells creuen que és just.

Concepte clau: Relació entre moral i llei.

Activitat:

  • Judici simulat: alumnes amb rols de jutges, manifestants i autoritats.
  • Debat: és correcte desobeir la llei si la considerem injusta?
  • Reflexió: “Un exemple d’una llei que em sembla justa/injusta”.

Filòsofs: Plató (les lleis com a ordre social) i Kant (el deure moral davant la legalitat).

4. Síntesi final

Per tancar el projecte, es formula de nou la pregunta inicial:

Fem el que és correcte?

Els alumnes elaboren un “Manifest filosòfic de la classe”, amb els principis i valors que consideren més importants per a la vida en comú.

5. Avaluació

L’avaluació serà formativa i qualitativa, valorant:

  • Participació en debats i diàlegs.
  • Capacitat d’argumentar amb respecte.
  • Reflexions escrites individuals.
  • Creativitat en murals, codis i manifestos.
  • Evolució en el pensament crític al llarg del curs.

Societat, Justícia i Democràcia

Drets, Justícia i Democràcia: Filosofia i valors polítics

Introducció

Aquest material està pensat per a alumnes de l’ESO (12-16 anys) i té com a objectiu principal entendre els conceptes bàsics de la filosofia política a partir de situacions pràctiques que convidin al diàleg i a la reflexió. El recorregut ens permetrà aprendre què són els drets humans, com funcionen les democràcies i quins valors cal defensar per garantir la justícia i la llibertat.

Els filòsofs de referència seran:

  • Plató i Aristòtil: els inicis del pensament polític.
  • Thomas Hobbes i Jean-Jacques Rousseau: el contracte social i l’origen de l’Estat.
  • Immanuel Kant: la llibertat, el deure i la dignitat.
  • John Stuart Mill: la llibertat individual i la democràcia.
  • Friedrich Nietzsche: la crítica als valors establerts i la recerca de nous horitzons.

1. Coneixem l’estat de la democràcia i els drets humans al món

¿Qué es la democracia?

¿Qué es la emocracia? (2)

Situació-problema: En un noticiari es parla de països on la gent no pot votar lliurement i d’altres on hi ha persecució de minories. Què vol dir viure en democràcia? Tots els països la respecten?

Diàleg socràtic:

  • Què vol dir “poder participar” en les decisions polítiques?
  • Què passa si uns tenen més veu que altres?

Concepte: Rousseau defensava que la voluntat general ha de guiar el poble; Kant assenyala que el respecte a la dignitat humana és la base de tot dret.

Síntesi: La democràcia no és només votar, sinó garantir drets i igualtat per a tothom.

2. Política, llei i justícia

¿Para qué sirven las leyes?

¿Para qué sirven las leyes?(2)

¿Para qué sirven las leyes?(3)

Situació-problema: Una classe decideix fer unes normes per mantenir l’ordre, però alguns alumnes no hi estan d’acord. Cal obeir les normes encara que no ens agradin?

Diàleg socràtic:

  • És el mateix legal i just?

Concepte: Plató parlava d’un ordre just fonamentat en el bé; Aristòtil distingia entre justícia distributiva i correctiva. Hobbes pensava que sense llei hi hauria caos i violència.

Síntesi: Les lleis organitzen la convivència, però la justícia és el criteri per valorar-les.

3. Els camins del poder

Situació-problema: Un influencer té milions de seguidors i pot condicionar l’opinió de molts joves. Té poder polític?

Diàleg socràtic:

  • Què és el poder realment?
  • És bo o dolent tenir poder?

Concepte: Nietzsche ens parla de la “voluntat de poder” com a força vital; Aristòtil veu el poder com a instrument per al bé comú; Hobbes el veu com a força necessària per mantenir la pau.

Síntesi: El poder pot servir per imposar-se o per construir comunitat. Depèn de com s’utilitzi.

4. Formes possibles de govern

Situació-problema: A un concurs escolar, un grup ha d’escollir com dirigir el treball: per votació, per sorteig, o deixant que decideixi un líder. Quina és la millor manera?

Diàleg socràtic:

  • Quines diferències hi ha entre monarquia, aristocràcia i democràcia?
  • La majoria sempre té raó?

Concepte: Aristòtil classificava les formes de govern i advertia que podien degenerar. Plató defensava el govern dels savis. Rousseau defensava la sobirania del poble.

Síntesi: Cada forma de govern té avantatges i riscos. La democràcia busca equilibrar llibertat i igualtat.

5. Els valors democràtics

Curtmetratge: Solidaritat

Situació-problema: En una assemblea escolar, alguns alumnes monopolitzen la paraula i d’altres no poden parlar. És democràtic?

Diàleg socràtic:

  • Quins valors sostenen la democràcia?
  • Quin paper té el respecte i la tolerància?

Concepte: Mill defensava la llibertat d’expressió com a condició per al progrés. Kant recorda que la llibertat de cadascú s’acaba on comença la de l’altre.

Síntesi: Democràcia significa diàleg, respecte i igualtat de veu.

6. Democràcia i memòria

Situació-problema: A l’escola es vol posar el nom d’un antic polític local a una sala, però alguns recorden que va participar en decisions injustes. Què s’hauria de fer?

Diàleg socràtic:

  • Quin paper té la memòria històrica en la democràcia?
  • Oblidar és perdonar?

Concepte: Nietzsche parla de la importància de recordar i també d’oblidar per poder crear nous valors. Kant defensa el deure de respectar la veritat i la dignitat.

Síntesi: La democràcia ha de reconèixer els errors del passat per aprendre i avançar.

7. Els drets humans i les generacions

Situació-problema: Uns alumnes protesten perquè no tenen espai verd al barri i reclamen el dret a un medi ambient sa. És un dret humà?

Diàleg socràtic:

  • Tots els drets són igual d’antics?
  • Quins drets són més bàsics?

Concepte: Els drets humans s’organitzen en “generacions”: civils i polítics (llibertat), socials i econòmics (igualtat), i nous drets com el medi ambient. Rousseau i Kant van defensar els primers; avui es parla també de sostenibilitat i futur.

Síntesi: Els drets evolucionen amb les necessitats de la humanitat.

8. Els drets de la infància

Situació-problema: Una empresa fa treballar nens en condicions molt dures. És legal en aquell país, però és just?

Diàleg socràtic:

  • Per què cal protegir especialment la infància?
  • Quins drets són innegociables?

Concepte: Kant afirma que tota persona té dignitat, també els infants. Mill defensava la llibertat però amb límits quan hi ha vulnerabilitat. Aristòtil ja reconeixia que la comunitat ha de cuidar els més febles.

Síntesi: Els drets de la infància són fonamentals per a una societat justa.

Conclusió i síntesi final

Després de recórrer aquests apartats, els alumnes han de comprendre que:

  • La democràcia és una forma de convivència basada en el respecte, la igualtat i la participació.
  • Els drets humans són l’eix fonamental per defensar la dignitat de totes les persones.
  • La justícia, la memòria i els valors democràtics són condicions per al progrés col·lectiu.

Preguntes de verificació del vocabulari polític:

  1. Què és el contracte social segons Hobbes i segons Rousseau?
  2. Quina diferència hi ha entre llei i justícia?
  3. Què significa la voluntat general?
  4. Com defineix Aristòtil la justícia?
  5. Quines són les tres generacions de drets humans?
  6. Per què Nietzsche diu que cal crear nous valors?
  7. Quina diferència hi ha entre llibertat individual (Mill) i deure moral (Kant)?

Objectiu final: que cada alumne pugui parlar amb propietat de conceptes com democràcia, drets humans, justícia, poder, llibertat i dignitat, i que pugui aplicar-los a situacions de la vida quotidiana.

Autoconeixement i autonomia moral

Tú, jo i nosaltres: Ètica i valors per a adolescents

Introducció:

Aquest material està pensat per acompanyar nois i noies d’entre 12 i 16 anys en el descobriment d’ells mateixos, de la relació amb els altres i de la construcció d’una vida amb sentit. La filosofia ens aporta eines per pensar amb claredat, dialogar amb respecte i prendre decisions responsables. Treballarem a partir de situacions pràctiques, que seran el punt de partida per al diàleg i la definició de conceptes filosòfics clau.

Els filòsofs que ens guiaran seran:

  • Plató: el valor de la veritat i la recerca del bé.
  • Aristòtil: la vida feliç i la importància de les virtuts.
  • David Hume: el paper de les emocions i els sentiments morals.
  • Immanuel Kant: l’autonomia, la llibertat i el deure.

1. Sabem què volem?

Curtmetratge: La vida fàcil

Situació-problema: Tres amics han d’organitzar una sortida de cap de setmana. Un vol anar a la muntanya, l’altre al cinema i el tercer prefereix quedar-se jugant a videojocs. Com poden decidir?

Diàleg filosòfic:

  • Com distingim entre desitjos i necessitats?
  • El que vull és sempre el que em convé?

Concepte: Plató ens recorda que no sempre sabem què volem de veritat: hi ha desigs superficials i altres més profunds. Aprendre a distingir-los és part del creixement personal.

2. Ens coneixem a nosaltres mateixos

Curtmetratge: ¿Quién soy? Una pregunta filosófica

Situació-problema: Una alumna treu una mala nota i pensa que no val per als estudis. Un amic li diu que no és cert, que només ha tingut un mal dia. Qui té raó?

Diàleg filosòfic:

  • Som el que fem en un sol moment o el que fem repetidament?
  • Com podem conèixer realment qui som?

Concepte: Aristòtil diu que el caràcter es construeix amb els hàbits. Autoconeixement significa veure tant les nostres limitacions com les nostres possibilitats.

3. Com gestionem les emocions

Curtmetratge: Pensar les habilitats socioemocionals

Curtmetratge: Día y noche

Situació-problema: En un partit de futbol, un company insulta l’àrbitre després d’una decisió injusta. Després se’n penedeix. Què hauria pogut fer?

Diàleg filosòfic:

  • Les emocions ens controlen o les podem controlar?
  • És dolent sentir ràbia?

Concepte: Hume afirma que les emocions formen part essencial de la nostra moralitat. Aristòtil parla de la virtut de la “mesura justa”: no reprimir ni deixar-se arrossegar completament.

4. És possible la felicitat?

Curtmetratge: Hapiness

Situació-problema: Una companya sempre busca tenir el mòbil més nou, però continua sense sentir-se satisfeta. Realment és feliç?

Diàleg filosòfic:

  • Quina diferència hi ha entre plaer i felicitat?
  • La felicitat depèn dels altres o de nosaltres?

Concepte: Aristòtil entén la felicitat com “viure bé i obrar bé”, és a dir, desenvolupar les nostres virtuts. Plató també parlava de la felicitat com a harmonia de l’ànima.

5. Les emocions en el desenvolupament

Boundin´La Oveja Rapada

Situació-problema: Un noi sent enveja perquè el seu millor amic ha estat escollit delegat. Se sent malament per aquest sentiment.

Diàleg filosòfic:

  • Què ens diu l’enveja sobre nosaltres mateixos?
  • Podem convertir les emocions en oportunitats de creixement?

Concepte: Hume veu en les emocions la base de la moralitat. Reconèixer-les i donar-los un sentit és part del nostre desenvolupament.

6. La importància de l’autoestima

Curtmetratge: Jinxi Jenkins and Lucky You

Situació-problema: Una alumna mai vol parlar a classe per por a equivocar-se. Com la poden ajudar els seus companys?

Diàleg filosòfic:

  • Què vol dir respectar-se un mateix?
  • És possible tenir massa autoestima?

Concepte: Aristòtil parla de la virtut de la magnanimitat, saber valorar-se adequadament. Plató ens anima a veure la nostra ànima com a font de dignitat.

7. Diferència, igualtat i respecte

Curtmetratge: No trusting appearances

Situació-problema: A classe arriba un alumne nou que parla amb un fort accent. Alguns companys se’n riuen. Què hauria de fer la resta de la classe?

Diàleg filosòfic:

  • Tots som iguals? En què ens diferenciem?
  • Com es construeix el respecte?

Concepte: Kant defensa que totes les persones tenen dignitat i no preu. Això significa que mereixen respecte pel simple fet de ser humans.

8. Les relacions afectivosexuals

Situació-problema: Una parella adolescent discuteix perquè un vol avançar més ràpid en la relació i l’altre no se sent preparat. Què és correcte fer?

Diàleg filosòfic:

  • Què vol dir estimar algú?
  • La llibertat de l’altre posa límits a la nostra?

Concepte: Kant ens ensenya que mai hem de tractar l’altre com un mitjà, sinó sempre com un fi en si mateix. L’amor implica respecte i reciprocitat.

9. Desitjos i prioritats

The Choice

Situació-problema: Un alumne vol comprar-se unes sabatilles molt cares, però sap que la família passa dificultats econòmiques. Què hauria de fer?

Diàleg filosòfic:

  • Com distingim entre allò que desitgem i allò que és prioritari?
  • El sacrifici pot ser una font de felicitat?

Concepte: Plató ens anima a ordenar els nostres desigs segons el bé. Aristòtil parla de la prudència com la virtut de decidir bé segons les circumstàncies.

10. Els judicis morals

Dilema de Heinz https://www.youtube.com/watch?v=sGyXb3KFNdg

Judgement (culpa, conseqüències accions)

One per person

Snack Attack

Sin juicio

Juicio moral (explicació animada)

Situació-problema: A la sortida de l’institut, un alumne veu que uns companys roben a una botiga. Hauria de dir-ho?

Diàleg filosòfic:

  • Què vol dir fer el que és correcte?
  • Sempre hi ha una sola resposta justa?

Concepte: Kant sosté que cal actuar d’acord amb el deure i segons màximes universals. Hume recorda que els nostres sentiments també influeixen en la manera de jutjar.

Conclusió

Aquest recorregut ens porta a entendre que la vida ètica no és només saber què és correcte, sinó aprendre a dialogar, a gestionar les emocions i a respectar la dignitat de tothom. Els filòsofs ens ofereixen llum per a situacions quotidianes que viuen els adolescents, però és el diàleg en comunitat el que els ajuda a donar sentit propi a les experiències.

Objectiu final: que cada alumne pugui dir amb confiança: Jo penso, jo sento, jo decideixo… però sempre en relació amb tu i amb nosaltres.

“Far, above the clouds”, by Mike Oldfield. “Der Wanderer über dem Nebelmeer” von Caspar David Friedrich (1774 – 1840)

Canto del Caminante y del Abismo Sin Voz

(Relato con tono homérico y espíritu nietzscheano)

I. Invocación

Canta, Musa sombría,
del varón que subió a las montañas brumosas
cuando la aurora aún yacía dormida
en los brazos de la noche.

Canta del que no buscó consejo de adivinos
ni pronóstico alguno de los dioses,
pues sabía que la palabra del hombre valiente
pesa más que los augurios de los cielos.

II. La Subida

Como un lobo solitario
que asciende a la peña más alta
para desafiar a los vientos sin nombre,
así avanzó el Caminante.

Sus sandalias hollaban la roca antigua,
y el eco respondía como un viejo titán encadenado.
La niebla, blanca cual sudario de jóvenes caídos,
se enroscaba en torno a sus piernas
como serpiente del Hades que busca un alma.

Mas él no se detenía,
porque en su pecho ardía un fuego más severo
que el de la fragua de Hefesto.

III. La Cima y el Silencio de los Dioses

Cuando alcanzó la cúspide,
la tierra desapareció bajo un mar de nubes,
blanco, profundo, infinito,
como las alas extendidas de la muerte.

Allí se irguió el varón, solo, sin escudo ni lanza,
sin plegaria ni súplica.
Pues sabía —como saben los héroes trágicos—
que los inmortales, si existen,
guardan silencio ante los fuertes.

Y el abismo no habló.
Ni trueno.
Ni presagio.
Solo el soplo frío del viento,
cual mensajero cansado que ha perdido sus palabras.

IV. El Llamado del Descenso

Pensó entonces el Caminante:
“Es dulce volver al valle,
donde el hogar aguarda,
donde el canto es suave
y el destino leve.”

Pero en su pecho se levantó
la voz indómita de Dioniso,
el que ríe entre los tormentos,
el que danza sobre el abismo.

Y esa voz clamó como un cuerno antiguo:

«¡No vuelvas al refugio!
¡No te entregues a la tibieza del vivir común!
Pues no fuiste engendrado para lo fácil,
sino para la noble aspereza
que separa a los hombres de los héroes.»

El varón escuchó,
y su corazón se endureció como bronce ardiente.

V. El Coro de las Nubes

Entonces habló la Niebla misma,
no con lengua mortal,
sino con rumor de océano inviolado:

“¡Oh tú, que te atreviste a pisar esta cumbre!
Aquí no hallarás dioses que te sostengan
ni destinos escritos por mano ajena.
Aquí solo hallarás la desnudez del Ser,
y el peso de tu propio devenir.”

Así cantó la Niebla,
como un coro que hubiera aprendido su canto
en la noche primera del mundo.

VI. La Afirmación Trágica

El hombre alzó los brazos hacia el firmamento.
No pidió clemencia.
No pidió favor.
No pidió gloria.

Con voz grave como la marea de invierno, dijo:

«¡Sí!
Sí a este abismo que no responde,
sí a este dolor que no termina,
sí al destino que no promete,
sí al retorno eterno de mi propio ser.»

Y en ese sí resonó la estirpe antigua
de los que prefieren la verdad cruel
al sueño apacible.

VII. El Descenso del Héroe

Entonces el varón puso el pie en la senda
que volvía al mundo de los mortales.

Pero bajaba distinto:
no como el que ha encontrado consuelo,
sino como el que ha sido probado
y no ha sido hallado falto de valor.

El silencio lo seguía,
como siguen los viejos coros
a los héroes que ya han visto demasiado.

Y si algún día los dioses hablaran,
si alguna vez rompieran su callado Olimpo,
recordarían que un solo hombre,
en la soledad de una montaña,
pronunció el Sí más terrible
y más noble que puede pronunciarse
en la vasta tierra de los vivos.

El “no-lugar”, de Marc Augé

Fotografía: un no-lugar. Podría tratarse del pasadizo del metro, de la entrada de un cine, de un aeropuerto o un supermercado, de los claustros de algunas universidades, los pasillos o las salas de profesores de algunos institutos, de un hospital donde significa tanto, o tan poco, nacer como morir, o del negociado de la muerte en que se constituyen todos los anteriores dispositivos tanatoriales, que objetivan y burocratizan la muerte de la vida, la vida de la muerte, la muerte de la Cultura, la muerte en vida de la Salud, la Verdad, la Belleza o la Bondad; la desaparición del ánima o del sentido. Desdibujadas, fantasmagóricas, siempre en eterno movimiento, como móviles al viento, unas oscurecidas figuras completamente desmemoriadas de aquello que fueron: seres humanos

“Si un lugar puede definirse como lugar de identidad, relacional e histórico, un espacio que no puede definirse ni como espacio de identidad ni como relacional ni como histórico, definirá un no-lugar. La hipótesis aquí defendida es que la sobremodernidad es productora de no-lugares, es decir, de espacios que no son en sí lugares antropológicos y que, contrariamente a la modernidad baudeleriana, no integran los lugares antiguos: éstos, catalogados, clasificados y promovidos a la categoría de “lugares de memoria”, ocupan allí un lugar circunscripto y específico. Un mundo donde se nace en la clínica y donde se muere en el hospital, donde se multiplican, en modalidades lujosas o inhumanas, los puntos de tránsito y las ocupaciones provisionales (las cadenas de hoteles y las habitaciones ocupadas ilegalmente, los clubes de vacaciones, los campos de refugiados, las barracas miserables destinadas a desaparecer o a degradarse progresivamente), donde se desarrolla una apretada red de medios de transporte que son también espacios habitados, donde el habitué de los supermercados, de los distribuidores automáticos y de las tarjetas de crédito renueva con los gestos del comercio “de oficio mudo”, un mundo así prometidos a la individualidad solitaria, a lo provisional y a lo efímero, al pasaje, propone al antropólogo y también a los demás un objeto nuevo cuyas dimensiones inéditas conviene medir antes de preguntarse desde qué punto de vista se lo puede juzgar. Agreguemos que evidentemente un no lugar existe igual que un lugar: no existe nunca bajo una forma pura; allí los lugares se recomponen, las relaciones se reconstituyen; las “astucias milenarias” de la invención de lo cotidiano y de las “artes del hacer” de las que Michel de Certeau ha propuesto análisis tan sutiles, pueden abrirse allí un camino y desplegar sus estrategias. El lugar y el no-lugar son más bien polaridades falsas: el primero no queda nunca completamente borrado y el segundo no se cumple nunca totalmente: son palimpsestos donde se reinscribe sin cesar el juego intrincado de la identidad y la relación. Pero los no-lugares son la medida de la época, medida cuantificable y que se podría tomar adicionando, después de hacer algunas conversiones entre superficie, volumen y distancia, las vías aéreas, ferroviarias, las autopistas y los habitáculos móviles llamados “medios de transporte” (aviones, trenes, automóviles”, los aeropuertos y las estaciones ferroviarias, las estaciones aeroespaciales, las grandes cadenas hoteleras, los parques de recreo, los supermercados, la madeja compleja, en fin, de las redes de cables o sin hilos que movilizan el espacio extraterrestre a los fines de una comunicación tan extraña que a menudo no pone en contacto al individuo más que con otra imagen de sí mismo. La distinción entre lugares y no lugares pasa por la oposición del lugar con el espacio”. Augé, M. (2017) “Los no lugares”. Barcelona, Gedisa, pp. 83-85.

No-lugares y virtualización relacional en la denominada sobremodernidad

Miquel Amorós Hernández

Marc Augé contrapone, en la cita precedente, los “lugares”, dotados de la radical radicalidad en la que se enraíza la autenticidad que precede a la humanidad, frente a los “no lugares”, atópicos, inhumanos, imposibles de hacerse habitables a través del establecimiento de la relacionalidad auténtica que convierte los meros puntos en el espacio en auténticos hogares. Merece un desarrollo el nacimiento de esta última idea: los lugares tienen, en el hogar, el clímax de su desarrollo. Hogar que conecta con la interioridad agustiniana que es brasa o rescoldo a partir del cual puede encenderse, mecha que prende, el calor auténtico de la intimidad. Imposible es esto en los no lugares, puntos del espacio incapaces de tejer una trama relacional en la que sentirse como en casa es imposible: la maldición weberiana de la burocracia, el ticket del supermercado, la relación contractual, el código QR o el código de barras suspenden tal posibilidad.

Los lugares se enraízan en la historia compartida, tejen complicidades de las que emerge, necesariamente el vínculo de lo humano. Permiten el crecimiento, el desarrollo, la fructificación del ser humano, quien entonces es capaz de crear mundos posibles. La fantasía, la capacidad, el sentimiento de pertenencia, la proyección de un proyecto conjunto, ligado al desarrollo del sentido de la vida son entonces factibles. En el otro extremo, en el no lugar nadie, a excepción de aquellos maquinalmente deshumanizados, pueden sentirse o sentarse a conversar al rescoldo del fuego cósmico del hogar compartido, el Oikós griego, la ecología de lo humano. En el no lugar, el desinterés característico de las relaciones humanas, sean la Phyllia o el Eros se cortocircuita por completo. El interés hobbesiano, antesala del cálculo, el miedo o el silencio que anula la conversación, imponen los tiempos medibles de la productividad. La burocracia se extiende como el manto Medea, asesino de la vida de todo aquel que fuese cubierto por la desalmada prenda mítica del vestir. El frío vacío se extiende, todo deviene superficie de azulejo y metal, tan inhóspita como aséptica.

Entonces, claro está, la realidad real se suspende, la esencialidad metafísicamente inherente a la autenticidad del Ser queda substituida por las diversas apariciones, cuando no figuraciones, de la apariencia empantallada. Pantallas de móvil, pantallas de televisor, pantallas de proyección, pantallas de ordenador. Algún día será oportuno para desarrollar aún más la potencia de esta idea: la aparición de la apariencia, la desaparición de lo esencial, su substitución por el simulacro, su elevación a gran espectáculo; el ser humano ya no será un creador de mundos posibles enhebrados en un sentido cómico en pos de la Verdad, Belleza y Bondad por medio del cultivo de su alma o espíritu.

La relación posible del hombre y el mundo, mundo entendido como producto de su creativo hacer, será substituido por el simulacro del hacer, el hacer ver que se hace, el hacer hecho visible para ser visto, la eliminación del sentido por la producción audiovisual sin el aura benjaminiana, la reproducción infinita de la imagen carente de espíritu, carente de realidad, la vida convertida en mero pasaje o pasillo: el no lugar.

Algunas instituciones educativas, tal vez tienen su origen en su natalidad como no-lugares panópticos, provisores no de una auténtica paideia, sino de titulaciones, certificados completamente ajenos al conocimiento. Panópticos y pantallas como substitutos inversos de la Totalidad. Instagram como sucedáneo de la humana relacionalidad; el like cuando no el vano emoticono como substitutos del latir en el pecho del corazón, del pneuma en los pulmones, del hálito divino en el Espíritu del Ser.

El ígneo Todo reducido a la frialdad de sus cenizas. La desaparición de toda traza de Humanidad: la reducción allende el absurdo a mero aparato o dispositivo burocrático. Fuera, la Cultura, florece, como los bosques bajo el astro solar. Rovira Climent, el sabio griego nacido en Els Ports, ya nos lo dejó escrito como preaviso previo al acabamiento de la función teatral: se hace necesario más que nunca, en tiempos de descuento sobremodernos como los que debemos resistir, un reinicio, un desandar sendas erróneas, tal vez una “Giravolta rural”.

Revisado el 11 de septiembre de 2025.

Resums i videos dels autors de les P.A.U. 2025. Quadres comparatius idees dels autors. Filoselectivitat. Canal de Lluna Pineda

Resums i videos explicatius de TOTS els autors que entren a les PAU 2025

Estructura de l´examen de les PAU 2025 i criteris de correcció

Esquemes comparatius entre autors de les PAU:

A) Comparativa J.S. Mill vs Nussbaum

B) Comparativa Plató vs Nussbaum

C) Comparativa Kant vs Nussbaum

D)

“Comunitat Virtual de Filosofia” de José Vidal González Barredo, autor entre d´altres manuals de “Noesi”. Amb presentacions, resums, etc.

https://comunitatvirtualdefilosofia.wordpress.com/

John Stuart Mill: Utilitarisme i Ètica naturalista

Resum de l´utilitarisme de J.S. Mill [Canal de Lluna Pineda]

Què és l´utilitarisme? Web de Ramon Alcoberro

Quinze preguntes elementals sobre l´utilitarisme. Web de Ramon Alcoberro

Una nota sobre Nietzsche, crítico de Mill. Web de Ramon Alcoberro